Rosa Maria Arquimbau, una dona amb història

“La gent de la carretera de Sarrià en va començar a dir el barri Xino perfumat i encara l’anomena així. Perfumat ¿per què? Pensem que la prostitució deu fer la mateixa mala olor per tot arreu, però els edificis nous, les avingudes més amples, la proximitat de la Diagonal, els arbres [...] ¿Què vol dir això?¿Què ens modernitzem?” És un fragment de Prostitució. Des d’allò de la poma fins als nostres dies escrit per Rosa Maria Arquimbau el 1971 i que Comanegra ha editat, 45 anys després, amb voluntat de recuperar veus oblidades però sobretot per l’entusiasme del crític i escriptor Julià Guillamon, fascinat per la personalitat, i per l’estil d’articulista –“una manera d’encarar el periodisme escrit molt actual”, dirà Empar Moliner en el pròleg– de Rosa Maria Arquimbau (1909-1992).

Per Guillamon, la descripció que fa Arquimbau de la prostitució moderna són les millors pàgines d’un llibre que defineix com a “insòlit” i el qual tanca la col·lecció que Comanegra ha publicat: L’enigma Arquimbau, Cor lleuger i Quaranta anys perduts. Ara diríem que Arquimbau projecta una dona apoderada i en reclama la llibertat individual.

En un dels capítols del llibre elogia la “personalitat femenina com a millor arma contra la prostitució” tot fent un repàs de dones notòries, que viuen amb passió i s’enfronten a la hipocresia social, però que la història, sempre escrita pels homes, les ha calumniat, denuncia Arquimbau. Parla de Safo, Cleòpatra, Lucrècia Borgia, Joana d’Arc, Aspàsia... En l’epíleg, tal com va fer a L’enigma Arquimbau, Guillamon contextualitza la novel·la en la seva època i amb referències cinèfiles com Belle de jour i Vivre sa vie però també amb sèries i pel·lícules actuals; un subtext necessari i que enriqueix la lectura d’un llibre en el qual Arquimbau etziba l’última provocació a la doble moral del franquisme i a un patriarcat per al qual tenia mala fama, era una “dona amb història”. Li ho tiraven en cara perquè coneixia els homes i sabia de què va el món.