Pròxim capítol: 32. La croada de Pere el Gran (Coll de Panissars, La Jonquera)
La memòria de Benjamin
El 26 de setembre de 1940, el filòsof Walter Benjamin es treu la vida en un hotel del municipi de Portbou després de veure’s encerclat per la policia espanyola
Un monument de l’artista israelià Dani Karavan, construït just al davant del cementiri de la població, recorda l’empremta que va deixar el pensador alemany
Just a al davant del cementiri de Portbou s’hi troba un memorial dedicat al filòsof Walter Benjamin. L’obra, de l’artista israelià Dani Karavan, és un exemple immillorable de la capacitat de l’art per integrar-se en el paisatge, talment com si hagués estat esculpit per la natura, a cops de tramuntana i esquitxades d’aigua salada. El memorial no només participa plenament de l’espectacle de la natura, sinó que també s’esforça per transmetre el missatge que va voler deixar-nos el pensador alemany. El visitant és convidat a apropar-se al mar a través d’un túnel d’acer que desafia un petit penya-segat. Al final d’aquest, protegit al darrere d’una paret de vidre, podem llegir-hi un fragment que resumeix el pensament històric de Walter Benjamin: “És una tasca més feixuga honorar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria dels que no tenen nom.”
De fet, el mateix Benjamin es va convertir en un símbol dels milions de víctimes innocents que van perdre la vida durant els anys de la Segona Guerra Mundial. En tot cas, si volem seguir el rastre d’aquella mort tràgica ens cal reconstruir-la a través de testimonis sovint confusos i, en alguns casos, contradictoris. El seu periple s’inicia el 17 de març de 1933, quan abandona l’Alemanya nazi, no tant per la repressió que comença a endevinar-se sinó per la dificultat de treballar i publicar. Durant alguns anys, troba la seguretat a París; però la ràpida invasió de l’exèrcit alemany l’obliga a abandonar la capital francesa. A partir d’aleshores se sent un animal perseguit que intenta arribar al port de Lisboa i, des d’aquí, als Estats Units. Després d’una breu estada a Marsella, es dirigeix cap a la frontera espanyola. Arriba a Portvendres el 25 de setembre i allà rep l’ajuda de Hans i Lisa Fittko, dos antinazis alemanys, que l’ajuden a passar cap a l’altra banda del Pirineu clandestinament. Quan arriba a Portbou, el seu darrer destí, es troba totalment exhaust. Només té 48 anys, però Lisa Fitkko s’hi refereix sovint com “el vell Benjamin”. En una carta tramesa per la Comissaria d’Investigació i Vigilància es deixa constància que havia tingut una insolació i es trobava malament. Ell i els seus acompanyants demanen passar la nit en un hotel de Portbou, el de França. Benjamin s’hostatja a l’habitació número 4. Segons Corina Birman, la nit abans de la seva mort se sent un soroll a la seva habitació. Quan hi entra es troba el professor Benjamin “en un desolador estat psicològic i físicament exhaust”. El mateix testimoni explica: “Em va dir que no tornaria a la frontera ni sortiria de l’hotel. Quan li vaig dir que no hi havia cap altra possibilitat, em va contestar que sí que n’hi havia. Em va donar a entendre que tenia unes pastilles molt efectives.” A l’exterior de l’hotel, tres policies el vigilen per tal de deportar-lo a França l’endemà. Benjamin ho sap i és conscient que es convertirà en una més d’aquelles víctimes anònimes abocades a la mort més cruel que ha ideat l’espècie humana. I és aleshores quan tria el seu propi destí, quan es rebel·la contra els assassins que decideixen el destí de milions de persones des d’un despatx. A la tauleta de nit hi té un enorme i antic rellotge d’or amb la tapa oberta i el mira constantment, conscient que ell mateix pot aturar-lo. No sabem quins van ser els seus darrers pensaments; ni tan sols les paraules que va pronunciar. Només ens resta el testimoni d’un dels seus companys de viatge, la fotògrafa Henny Guland, qui va poder atrapar les seves darreres paraules: “En una situació sense sortida no tinc cap més opció que posar-li fi. La meva vida acabarà en un poble dels Pirineus on ningú em coneix (...). No em resta temps suficient per escriure totes les cartes que hauria volgut.” L’endemà, l’aleshores metge de Portbou, Pere Gorgot, certificarà la seva mort i deixarà anotat que ha estat provocada per una “hemorràgia cerebral”. En realitat, el motiu ha estat un suïcidi provocat per una dosi mortal de morfina que ha ingerit després d’estirar-se al llit i escriure els seus darrers apunts. Aquell dia, Walter Benjamin va optar per escollir el seu propi destí i, sense voler-ho, es va convertir en un símbol de milions de víctimes anònimes.