la crònica
Tots marcians
Als anys cinquanta, la por a la guerra nuclear, a una fi apocalíptica, tenia la seva catarsi col·lectiva a través dels relats futuristes de la ciència-ficció. Amb l’exploració d’altres mons i la conquesta de Mart, la humanitat buscava la redempció i una segona oportunitat. I Cròniques marcianes (1950), de Ray Bradbury, n’és el referent literari. La fantasia serveix d’evasió, per imaginar el pitjor escenari, però també per abocar-hi aquest temor al desconegut que fa sortir el millor i el pitjor de l’ànima humana; unes misèries que ens fan tan humans i també tan marcians. En certa manera, la popularització actual que hi ha pels zombis no és més que una altra manifestació on canalitzar aquest cantó obscur.
I és el que pretén Spender , la nova producció de la jove companyia banyolina El Vol del Pollastre que divendres es va estrenar a La Factoria d’Arts Escèniques en el marc del festival Temporada Alta . Prenent per títol el nom d’un dels tripulants de la quarta expedició al planeta vermell que narrava Ray Bradbury i amb la direcció i dramatúrgia de Llàtzer Garcia –de qui el festival va estrenar Els nens desagraïts–, la història pivota entre un fast food, anomenat Chicken-in, al planeta Mart on aterra l’expedició de l’Spender, la Hataway, en Tom, el capità Wilde... Són dues narracions que transcorren en paral·lel: les hamburgueses i patates fregides i l’aventura marciana –s’hi instal·len colonitzadors que fugint de la Terra no troben a Mart el consol, sinó les mateixes desolacions, com la solitud o el sentiment de pèrdua–. Amb un text menys naïf i sense el que feia fresc i diferent Et planto, els banyolins busquen experiència i maduresa amb un muntatge irregular, amb escenes massa llargues, com la de la baralla o l’inici. En canvi, si bé la cançó és recurrent, quan canten Starman, de David Bowie, els actors d’El Vol del Pollastre troben el to que se’ls adiu més, i que perden i recuperen al llarg de l’obra.