La brillant ficció de la realitat

“A la frontera de la història sempre s’ha escrit amb dolor i plor. Fins i tot ara, que hom diu que ja no hi ha fronteres, les calamitats converteixen una simple ratlla en un mapa en un mur de vergonya i desconsol per a molts.” És la reflexió que fa la narradora, Carme, el darrer membre de la nissaga de la família Grau, a l’hora d’explicar a Rafael Vallbona las enrevessades històries que s’han viscut a La casa de la frontera, a Puigcerdà. És un llibre diferent que es pot definir com una novel·la de ficció i com la crònica literària d’una nissaga familiar. El fet positiu d’aquest maridatge és que n’ha sortit un relat atractiu, amb personatges de carn i ossos, que aporta una visió històrica de cinc generacions d’una família i que, de retruc, mostra la transformació de la Cerdanya del segle XIX al XXI.

La gènesi del llibre sorgeix d’un fet casual. Rafael Vallbona va conèixer per atzar la família que regentava l’any 2000 aquest establiment i es va trobar amb l’home que la presidia, l’avi Ricard, de 95 anys. En una conversa, aquest va fer esment d’uns senyors bascos, que havien estat a l’hostal de la casa a finals de la Guerra Civil. Estirant, estirant, el periodista es va anar assabentant d’històries que van passar en aquella casa i va decidir novel·lar-ho.

Carme, neta de Ricard, és la veu que el va ajudar a arrodonir la magna història d’aquest edifici, que del 1882 al 2010 ha allotjat un bar, una hostaleria, una botiga de queviures, per ser finalment un establiment d’esports.

Alguns dels protagonistes van marxar, en anys de penúries, a cercar sort a altres indrets, com Barcelona, i després van tornar a l’establiment pairal. Per exemple Miquel Grau i Rita Caba es van conèixer a Barcelona i van tornar a la Cerdanya per engegar el 1882 Cal Miquelet, l’inici comercial de la nissaga. Per ells coneixerem detalls de finals dels segle XIX i de la darrera carlinada. Pels seus descendents coneixerem el pistolerisme a Barcelona, el pas enrere que va significar la dictadura de Primo de Rivera i l’alegria de la proclamació de la República.

Els senyors que van fer estada a l’hostal a la Guerra Civil eren els dirigents del Govern Basc que s’exiliaven a França. Però també sabrem les morts violentes de l’inici del conflicte pels escamots anarquistes, amb l’afegit de detalls del front d’Aragó, on va lluitar un membre de la família. També s’allotjaren a l’hotel fugitius de l’exili massiu del final de la guerra i dels jueus perseguits que, en sentit invers, fugien de la Guerra Mundial.

Com a contrapartida, en el relat hi trobem la prosperitat de la comarca abans i després de la guerra amb els estiuejants que s’instal·laven a la Cerdanya, el boom dels esports de neu, l’obertura del túnel del Cadí i el creixement de l’afició muntanyenca que van aportar un salt qualitatiu important de modernitat.

Rafael Vallbona, amb un llenguatge ben teixit, molt entenedor, i l’anar i venir de les diferents històries, ha sabut arrodonir un llibre diferent, únic. Amb eines tan senzilles com les experiències dels seus protagonistes, els seus afers quotidians i una valuosa documentació, fa un meritós retrat paisatgístic i humà de la Cerdanya.