any pompeu fabra / entrevista. Jordi Ginebra Serrabou
David Paloma. Comissari de l’Any Fabra
“La llengua ha perdut centralitat en el discurs de la identitat nacional”
Jordi Ginebra i Serrabou (Barcelona, 1961) és catedràtic de filologia catalana a la Universitat Rovira i Virgili. És especialista en història de la llengua, normativa i estàndard. El 2008 es va fer seva la frase “Ara ja em puc morir” per haver escrit amb Joan Solà el llibre Pompeu Fabra: vida i obra (Teide). Acaba de publicar una guia pràctica sobre la nova normativa gramatical i ortogràfica de l’Institut d’Estudis Catalans. No parla en nom de l’IEC ni el representa. La guia és el resultat d’una feina personal de lectura i anàlisi.
En quin moment un lingüista i historiador de la gramàtica catalana com vostè descobreix l’obra de Fabra?
Abans d’entrar a la universitat ja havia llegit que Fabra era el “seny ordenador de la llengua catalana”, però va ser la professora Lídia Pons, a tercer de carrera, i sobretot el professor Joan Solà, a quart, que em van fer adonar de la solidesa del treball lingüístic de Fabra. A més, hi ha també un component emocional, biogràfic. Quan jo era nen, el català era la llengua de casa, i prou. Jo no sabia que era un idioma que es podia escriure. Saber que el català tenia literatura i gramàtica va ser un descobriment. I saber que la persona que havia codificat el català actual havia passat per un vivència semblant em va impactar.
El 2005 es va publicar el primer volum de les obres completes de Fabra i ben aviat se’n publicarà el desè i últim. Amb les obres completes gairebé completes, augmentarà l’interès per estudiar Fabra?
Sobretot augmentarà la possibilitat d’estudiar-lo críticament i, per tant, de valorar-lo. Hem de pensar que l’interès també creixerà. De fet queda encara prou feina per fer: encara no tenim, per exemple, la gran biografia de Fabra. Seria convenient, a més, que aquestes obres completes estiguessin penjades a la xarxa i es poguessin consultar telemàticament.
Creu que l’Any Fabra 2018 superarà els reconeixements anteriors dedicats al seny ordenador de la llengua catalana?
Hauria de ser així, però no sabem què passarà. Avui tenim més instruments que mai per valorar i reconèixer l’obra de Fabra, però la llengua ha perdut centralitat en el discurs de la identitat nacional catalana. D’altra banda, la terrible situació política actual de Catalunya fa que tot sigui una incògnita. La repressió ha començat per dalt (Govern, Parlament), i no sabem fins on pot arribar: l’Estat espanyol, si pogués, faria desaparèixer la llengua catalana. Potser els aspectes de l’obra de Fabra que haurem de reconèixer (i reivindicar) no són els que tenen a veure amb el seu treball de gramàtic i lexicògraf, sinó els que tenen a veure amb el seu compromís cívic i la seva resistència a l’exili.
Per a l’any que ve hi ha prevista una ruta a Prada i una ruta a Bilbao per resseguir les passes de Fabra. Quines circumstàncies més diferents van portar el mestre a viure en aquests llocs...
Van ser diferents, però tenen una cosa en comú: en tots dos casos Fabra era al lloc no adequat. ¿Per què se’n va anar a Bilbao? És poc creïble que a començament del segle XX un enginyer superior no trobés feina a Barcelona. També hi ha diferències, evidentment. En el segon cas Fabra fugia del feixisme i de l’odi.
Hi ha una vintena de poblacions catalanes que, al llarg dels anys, han dedicat un monument a Pompeu Fabra. És un bon moment per reivindicar una placa commemorativa en algun dels llocs que Fabra va freqüentar a Barcelona?
Sí. Si no es fa ara, ¿quan es farà? Fabra va néixer a Gràcia, llavors municipi independent, i va anar a viure a Badalona quan va tornar de Bilbao. Però era un gran barceloní. Barcelona té un deute amb Pompeu Fabra.
El 30 de maig del 2013 es va inaugurar l’Espai Fabra a l’Institut d’Estudis Catalans. Seria possible, algun dia, tenir un Museu Pompeu Fabra?
Sí. Podria venir d’una progressiva ampliació i institucionalització de l’Espai Pompeu Fabra. De tota manera, un dels problemes que hi ha és que tenim molt poques coses materials de Fabra. Caldria fer un gran esforç de recerca i d’organització perquè el resultat fos realment digne. Si no, no val la pena. Però és possible, com s’ha demostrat amb altres iniciatives recents, com la ruta Pompeu Fabra de Barcelona, que és una gran cosa.
Els fabristes són un col·lectiu prou ben avingut. Vull dir que no tenen desavinences gaire rellevants. O sí?
Entre els estudiosos no hi ha desavinences rellevants. Tampoc és un col·lectiu gaire extens (tot i que això no vol dir res: podríem ser pocs i mal avinguts). Ara: en el debat sobre l’estàndard sí que hi ha desacords a l’hora d’interpretar l’herència de Fabra. N’hi ha que hi apel·len per defensar un model més acostat a la llengua parlada, i n’hi ha que hi apel·len per no apartar-se del model escrit tradicional. I en aquests desacords hi ha posicions extremes, que es desqualifiquen mútuament.
Què en pensa dels qui continuen utilitzant la tirallonga de diacrítics? Remeten a Fabra sense tenir en compte que també el mestre va acabar adoptant algunes grafies que no li feien el pes...
No és sols això. En ortografia la posició de Fabra era altament funcionalista. Volia conservar les distincions gràfiques que es corresponien amb distincions fonètiques. Si volia mantenir la v era per poder recuperar, a la llarga, el so de la labiodental fricativa sonora. No era per romanticisme, ni per conservar una tradició ortogràfica. Si avui considerem que el fonema labiodental fricatiu sonor és irrecuperable per a la llengua estàndard, llavors no té sentit que conservem la lletra v. Això és el que a mi em sembla que s’adiu amb el pensament de Fabra. S’equivoquen del tot els qui pensen que la complexitat ortogràfica, en ella mateixa, és un valor, i també els qui pensen que la riquesa de la llengua depèn del nombre d’accents diacrítics.
Diu el calendari de l’Any Fabra que el 16 de desembre del 1998 va tenir lloc el I Col·loqui Internacional ‘Lalingüística de Pompeu Fabra’ a la Universitat Rovira i Virgili. Avanci’ns alguna sorpresa per al V Col·loqui...
Volem que el V Col·loqui sigui el primer gran fòrum dedicat a l’estudi científic de la nova normativa de l’Institut d’Estudis Catalans. Cal tenir en compte, per exemple, que ja s’ha afirmat en una revista especialitzada en filologia catalana que la nova gramàtica de l’IEC no segueix els plantejaments de Fabra. ¿És cert, això? Si és que sí, caldrà demostrar-ho científicament. El debat està servit.
