De primera sèrie

Crec que pertanyo a la primera generació de nens que es va criar amb la televisió a l’Estat espanyol. I no tota la generació. Al meu carrer, mentre jo contemplava Rin Tin Tin, la pràctica totalitat de nens –casa meva va ser la primera de tenir un aparell de televisió– jugaven amb patins fets amb fustes reciclades i coixinets. Em feien enveja, però jo em sentia fascinat pels continguts d’aquell aparell que rebia unes emissions de molt baixa qualitat. El problema no era la manca de color, sinó que el blanc i negre no acabava de ser ni blanc ni negre, la imatge es distorsionava i es perdia. Sovint calia reorientar les antenes de banyes i calia incorporar un gros aparell anomenat estabilitzador per aconseguir que els personatges no semblessin contorsionistes. Però tot i així, veure aquelles imatges era fascinant.

L’única emissora que existia era Televisió Espanyola, que en el seus primers anys bàsicament s’alimentava de programes infantils, concursos i varietats, el Telediario i sobretot sèries de televisió de procedència americana. Del programes infantils molts no s’han conservat, bé perquè es van perdre els enregistraments o perquè es feien en directe. No va ser fins la normalització de la cinta de vídeo que tot el que s’emetia a televisió va quedar enregistrat. Això ha fet que poca gent se’n recordi de Boliche i Chapinete, dos personatges amb un barret a l’estil Maurice Chevalier que feien riure la canalla, com ho feien Las marionetas de Herta Frankel. La gran titellaire formava part del grup dels Vienesos format per Frank Johan, Gustavo Re i Artur Kamps. Aquests noms van impulsar la televisió de principis dels seixanta en la qual també actuava Torrebruno, que abans de perpetrar uns qüestionables programes infantils, “Tigres, leones, estos son los campeones”, havia arribat des d’Itàlia com a cantant melòdic, en una època en que l’esclat del pop britànic començava a tenir lloc però el que s’anomenava música moderna venia per la via italiana.

Pel que fa a les sèries, aquests primers seixanta s’alimentaven sobretot de produccions americanes dels anys cinquanta. Hi havia molt de western: Cochise, Flecha Rota i sobretot Bonanza, segurament la primera sèrie que crearia un fenomen de fans abans de que el concepte friki prengués forma. S’emetia el diumenge al migdia, en un moment en què va començar a prendre forma asseure’s tota la família a menjar al voltant de la televisió. Van aparèixer tota mena de joguines i la meitat dels restaurant de carretera que es van obrir a Espanya portaven el nom de La Ponderosa, el nom del ranxo de Ben Cartwright, el patriarca d’una família formada per tres joves: Adam, Hoss i Joe, tots ells fills de mares diferents de les quals el pare havia enviudat. De fet potenciava un model de sèrie en què darrere un producte de gènere s’amagava una comèdia de situació. La cosa domèstica i familiar tenia tant o més pes que un atac dels indis. Aquesta vinculació de les sèries al consum va prendre com mai havia passat amb altres productes de ficció. Els nens podien beure la llet amb una mena de xocolata en pols que els oferia la possibilitat de tenir la disfressa completa del caporal Rusty, el company de Rin Tin Tin. Era una època en què, seguint una tradició de Walt Disney en les seves pel·lícules amb actors reals, els animals eren els herois. Hi havia un altre gos, Lassie; un cavall, Fúria, i més tard arribarien l’os Ben i el dofí Flipper.

Una de les característiques d’aquesta primera televisió dels anys seixanta era el doblatge. Gairebé fins ben entrats els setanta, era fet per portorriquenys i mexicans. Cèlebre es va fer la frase de Fúria “Carai, Joe, qué bueno que viniste”, amb una determinada cantarella. O les frases judicials de Perry Mason: “¿Dónde estaba usted el día que hallaron al occiso?”

També van començar les sèries d’hospitals i metges. Gran ressò va tenir Dr. Kildare, que a la manera d’Urgències, amb George Clooney, tenia un jove ben plantat com a metge de guàrdia: Richard Chamberlain. També van triomfar les sèries d’advocats, com Perry Mason, i comèdies de situació com el Show de Lucy, en què l’espectador es va acostumar a l’estrany efecte del riure enllaunat o dels espectadors que es trobaven dins del plató de rodatge.

En plena guerra freda, un dels gèneres que més van triomfar va ser el d’espionatge: Yo soy espía, El agente de CIPOL, Superagente 86 i Misión: Imposible. També la ciència-ficció: Los invasores; extraterrestres que volien envair la Terra; els viatges galàctics a Espacio 1999 i la mítica Star Trek, coneguda aleshores com La conquista de l’espacio i que, com un gran western, El Gran Chaparral, s’emetia per l’UHF, el segon canal de Televisió Espanyola, que es va posar en marxa el 1966. Com la majoria de les sèries, s’emetien setmanalment i a diferència d’ara, que per diferents vies una sèrie pot ser visionada de manera continuada, la periodicitat setmanal era l’habitual. Episodis autoconclusius amb actors que a diferència d’ara treballaven exclusivament per a la televisió. El que sí solien fer moltes sèries era incloure de manera excepcional i com a artista convidat en un capítol grans estrelles de la televisió o fins i tot del món del cinema. El cinema s’incorporava a la televisió amb cicles temàtics de velles pel·lícules o singularitats com Alfred Hitchcock presenta, que emetia episodis autoconclusius amb diferents personatges.

Com que no hi havia pause, ni possibilitat de rebobinar la cinta ni res per l’estil, els espectadors havien d’esperar a les pauses publicitàries per anar al lavabo, cosa que creava uns pics de consum d’aigua a tot l’Estat en determinades hores del vespre. Les sèries més populars solien emetre’s després dels informatius, el cèlebre Telediario.

A més de les americanes, les sèries angleses van ocupar un lloc destacat als anys seixanta: Los Vengadores; El prisionero, que va plantejar una mirada crítica a la manca de llibertat, i El Santo que llançaria a la fama el futur 007 Roger Moore. A partir dels noranta moltes sèries de TV dels seixanta serien adaptades al cinema amb només un cas que hagi agafat de debò i mantingut el mateix esperit: Misión: Imposible.