Torna-la a posar sam
Bernat Salvà
Vermell sobre blanc
Els dos Oscars a ‘Fargo’ van consolidar Joel i Ethan Coen com a estrelles del cine ‘indie’
“La mare m’enviava a jugar al carrer a 20º sota zero”, assegura Joel Coen en una entrevista que acompanya l’edició en DVD de Fargo. Potser bromeja o exagera. El que és segur és que no són reals els fets en què suposadament s’inspira aquesta Fargo, la pel·lícula, rodada el 1996. En tot cas està vagament i lliurement inspirada en un parell de successos. No feu cas, doncs, del pompós preàmbul amb què s’inicien el film i les tres temporades de l’excel·lent sèrie que ha inspirat: “A petició dels supervivents, s’han canviat els noms. Per respecte als morts, s’explica tot tal com va succeir.”
El que és una realitat ben tangible són els hiverns gelats de Minneapolis (“és com Sibèria, però amb restaurants familiars”, diu Ethan Coen a l’entrevista esmentada) i el caràcter afable i educat de la gent de Minnesota, on van néixer Joel (1954) i Ethan (1957). Minnesota nice, en diuen d’aquest tarannà, l’amable Minnesota. Però compte, adverteix Ethan: “No vol dir que no hi hagi hostilitat, l’encobreix la cortesia. Les cultures corteses solen ser les més reprimides i per tant les més violentes.” Malfieu-vos, doncs, dels ciutadans de Minneapolis com aquest parell de cineastes, que van aixecar la seva òpera prima, Sang fàcil (1983), lluny de Hollywood, demanant porta per porta diners per finançar-la i han esdevingut estrelles incombustibles del cinema independent nord-americà amb una carrera impactant, original, molt variada i reconeguda internacionalment: Palma d’Or per Barton Fink (1991), Oscar a millor actriu (Frances McDormand, dona de Joel Coen) i guió per Fargo i quatre Oscars (inclosos els de millor film i direcció) per No es país para viejos. Establerts a Nova York, Fargo va representar el seu retorn a la terra on van créixer, on pràcticament no es roda cinema, i van utilitzar el seu gran talent i el profund coneixement de la gent de Minnesota per bastir un thriller memorable.
“Fargo és el millor d’Amèrica contra el pitjor d’Amèrica, no és el bé contra el mal en lletres majúscules, és només una història sobre gent normal enfrontant-se a quelcom que els supera.” Noah Hawley, novel·lista i productor televisiu, principal responsable de l’adaptació de Fargo a la televisió, fa aquest bon resum de la pel·lícula recollit al llibre d’Ian Nathan Los hermanos Coen, que s’acaba de publicar en castellà (Libros Cúpula). La història està protagonitzada per un venedor de cotxes necessitat de diners (William H. Macy), que contracta dos pinxos (Steve Buscemi i Peter Stormare) perquè segrestin la seva dona i cobrin un sucós rescat al seu sogre milionari. Les coses es compliquen quan els segrestadors topen amb la policia. Una policia embarassada de set mesos (Frances McDormand) es fa càrrec del cas.
La història s’ajusta perfectament als cànons del cinema negre. L’originalitat de la proposta de Joel i Ethan Coen ve dels infinits paisatges blancs, amb carreteres que desapareixen a l’horitzó, llacs gelats i boscos plens de neu, i de l’originalitat dels personatges. “Tenir una heroïna embarassada va ajudar a emfasitzar el desig dels Coen de rodar una pel·lícula policíaca amb personatges ben allunyats dels estereotips del gènere”, escriu Ian Nathan al seu llibre sobre els germans.
Tot plegat va quadrar com les peces d’un puzle i va retornar Joel i Ethan al camí de l’èxit, després de punxar amb El gran salt. Fargo és un film ben diferent als anteriors que havien fet, però encaixa en un univers creatiu poblat, segons l’escriptor i amic seu William Preston Robertson, per “gent que intenta trobar un codi de conducta en un món de bogeria”, amb un sentit de l’humor que és “una barreja impossible d’excentricitat, intel·lectualitat rural, sentit còmic tant de caire físic com metafísic, una ironia alhora subtil i òbvia i una debilitat pels talls de cabell absurds”.