“La política cultural no es pren seriosament l’art contemporani”

Sí, evidentment. L’art en tant que dispositiu cerca afectar el pensament, per la qual cosa l’elaboració d’aquest pensament i la seva articulació amb l’esfera pública requereix de la crítica d’art. En tot cas no penso que aquesta elaboració hagi de ser exclusivament textual, sinó que pot donar-se en diferents formats i processos. En aquest sentit no crec que la crítica d’art sigui un gènere literari, ni tan sols crec que es tracti d’una qüestió d’actitud. Jo identifico la crítica d’art amb un tipus de mediació on l’experiència de l’art hi reverbera en tant que antagonisme. Per posar un exemple, en els darrers anys he trobat experiències de crítica d’art més rellevants en contextos educatius que no pas en els mitjans de comunicació ni en l’escriptura pròpiament.

L’art i la crítica són per a mi les dues cares de la mateixa moneda: des de la modernitat no es concep l’art sense la funció crítica i la crítica d’art és, de fet, un invent modern. Això no vol dir que siguin el mateix, però sí que existeixen en tensió. Hi ha qui sap commutar amb habilitat d’una cara a l’altra i, particularment, veig interessant que artistes, crítics, així com mediadors de diferent naturalesa, intercanviïn les perspectives, posicions i fins i tot dilueixin els límits de les respectives pràctiques. Tot i així, tal i com això es dona, rarament es pot interpretar com un indicador de la qualitat del pensament crític, la creativitat o la llibertat que pugui haver-hi en el sector de l’art. Contràriament, en aquests intercanvis també hi ha molt de joc de poder i d’estratègia.

El Tervuren, el Museu Reial de Centre Àfrica de Brussel·les, almenys tal i com el vaig veure abans que l’any 2013 tanqués per remodelació. En aquell moment de transició, la direcció va plantejar una aproximació arqueològica sobre el mateix museu en tant que dispositiu. D’aquesta manera es posava de manifest que no sols la seva col·lecció es deu a l’espoli colonial, sinó que també hi tenen a veure el conjunt de dispositius d’exposició i sistemes d’interpretació que habitualment s’assumeixen als museus com a neutrals. El museu és un artefacte que és colonial per definició, i aquesta ideologia es reduplica encara en l’actitud reverencial que s’exigeix que hi professin els visitants. Si es vol fomentar la crítica, és fonamental que la mediació pugui funcionar aquí també en negatiu. Però aquest tipus d’experiments no són ni tan sols habituals en els museus d’art contemporani. El seu to hagiogràfic els fa entre ensopits i arrogants. A molts d’ells no hi entraria, tot i que no m’ho puc permetre.

Espero molt que de successor no en tingui. Tot i que li tinc respecte, Tàpies respon a una construcció d’artista que és obsoleta, o així m’agrada pensar-ho.

Tal i com deien els Astrud, la nostàlgia és una arma.

D’entre les generacions més joves, recentment m’ha interessat el treball de María Alcaide, Paula Artés i Sergio Monje. Tot i així, no crec que els artistes siguin galgs i els crítics d’art, corredors d’apostes.

No crec que les institucions educatives ni els museus treballin aquest aspecte d’una manera gaire encertada. En la imaginació del sistema de l’art sembla sols haver-hi lloc per a la fantasia solipsista d’una elit cultural o bé, en el seu oposat, el públic de masses. La relació de l’art amb l’esfera pública s’ha de poder treballar en termes de conflictivitat, i això vol dir que la relació amb el públic no es pot mesurar en xifres, sinó per la qualitat de les relacions emergents que s’estableixin –és a dir, de relacions encaminades a la transformació cultural i social.

En general, no m’ho sembla.

A segons quin nivell, probablement. En el que han demostrat no creure és en una política cultural que es prengui seriosament l’art contemporani.