Campanya a escena

Sí, és possible que la cartellera teatral ja parli de conceptes tan líquids com “la majoria silenciosa” o s’adoni que hi ha una revolució ciutadana per defensar unes urnes l’1-O. Són només dos exemples de la selecció d’espectacles que hem triat per als pròxims dies.

‘El bufón del rey Lear’

a Felipe Cabezas ha fet un salt mortal sobre El rei Lear. Ha decidit narrar-la des dels ulls del bufó i, encara, transformant-lo en un dissortat actor i director que procura tirar endavant el projecte, tot i l’apatia d’ajudes institucionals. Àgil en introduir ressò de l’actualitat, Cabezas ha introduït també la reacció a l’1-O i la poca habilitat de la monarquia. Un sector del poble no accepten més ser vassalls, s’hi revolten. És un teatre fet des de les eines de què es disposa. El problema és que Cabezas no incorpora la seva habilitat corporal en el treball de màscares (L’última notte d’il capitano), ni tampoc la contenció de Bruto. És evident la dificultat de fer papers de les tres filles, Lear, el bufó i l’actor. Cabezas estripa el paper del monarca enfollit i de les filles egoistes. No els dona ni un racó d’humanitat. És una demanda de la farsa. Només Cordèlia és tendra i ingènua. I l’actor i autor fluctua en una contradicció edificant (entre el poder del que crea la història i la misèria del que li aporta la veritat). Hi ha un aiguabarreig que només es resol amb el cop d’efecte de l’helicòpter i la gent votant l’1-O. Allà comença el que seria una altra obra. Allà, tot té vigor.

‘Alpenstock’

a Obskené prova la farsa més estripada amb una pàtina d’actualitat que provoca més d’una riallada cínica. Aparentment, és un grand guignol. Actors que es mouen com marionetes amb una escena quotidiana ben tradicional (la dona rep el marit a casa i li prepara l’àpat mentre aquest llegeix còmodament el diari). El despropòsit arriba acompanyat d’una il·luminació i uns efectes sonors histriònics que trenquen amb tot naturalisme. Aquest to de grand guignol, té molta acidesa, tot i que aparentment és una coreografia ingènua.

L’obra es va preparar molt abans que es preveiessin unes eleccions per a aquest 21-D, però destapa les vergonyes (cadascú ha de saber riure’s de les seves pròpies contradiccions i matisar-les en el discurs electoral i programàtic) del tradicionalisme més recalcitrant. Rémi de Vos era un còmic provocador francès que devia dinamitar més d’un costum social. A l’escena, en realitat es debat entre el racionalisme benpensant (i ben primari) del marit i la necessitat de l’emoció més irracional i d’un plaer primari que troba la dona en les celles juntes dels carpetobalcànics. De fet, l’argument transita d’una peça costumista tirolesa a un quadre eròtic (de visites inesperades) i un vodevil que mai no pot amagar el secret a la víctima.

‘Hem escollit’

a Òscar Intente recupera un espectacle de fa un parell d’anys. Respira en la mateixa sintonia que la preocupació i l’agitació del carrer. Ha fet una tria de poemes (i de poetes) que s’estenen pels Països Catalans i que van del segle XIX al dia d’avui. La sensació que es transmet és la mateixa: amb un cert conformisme de derrota, d’espatlles caigudes, d’escriure per a grupuscles i en la penombra. Però amb una voluntat de pedra picada. Que li dona ànims per rimar, per treure les espurnes d’èpica que queden després d’una desfeta. Aquests versos tan sentits, defineixen un camp literari comú, que sabem identificar i que sense l’embranzida furiosa de la bandera o la falç empatitza amb el públic i el fa estimar la paraula i l’ànima de cada poeta. Intente els presenta amb noms erronis, jugant. És quasi l’única concessió que es permet a un recital auster. Intente ha fet una pesca notable dels poemes més èpics en un vast i variadíssim repertori dels poetes catalans Ja n’havia fet una altra selecció en el Ca lluny, redéu! del 2007. L’actor és un defensor de la paraula que expressa i agermana. Només cal recordar projectes seus anteriors com La idea d’Europa o bé l’Aula Brecht, que ara reposarà puntualment al Romea.

‘Jugant amb la màgia’

Hausson manté l’elegància i li suma un toc d’humor molt fresc. La direcció de Ferran Madico en un espectacle de màgia (debuta en aquesta disciplina) ha permès descobrir que la sorpresa de la màgia casa molt bé amb un humor fi, insinuat. Hausson és l’estrella indiscutible d’un xou que ha adaptat als diversos jocs de la fortuna. La màgia és, en realitat, l’art de donar el destí, d’encertar el futur, en certa manera. Si fins ara Hausson se servia d’una ajudant, aquest cop ho ha doblat. És en el joc entre elles dues (i amb el desig d’agradar el mag) on rau la clau de la comèdia. Ara, aquell Hausson fi, de gran habilitat en el joc de la manipulació amb les cartes, les anelles, les monedes i les pilotes, també es descobreix galant, es deixa estimar i no es despentina, com Roger Moore en el seu rol de 007, sempre enmig del luxe i les partides a la ruleta americana. El mag sap combinar molt bé els jocs per poder lluir (i no cansar) el joc d’aparició i desaparició d’elements amb els de participació (sempre amb un respecte molt distingit) del públic. I les partenaires lluitant, divertidament, a la seva esquena.