En els marges del viatge

En un planeta cada vegada més uniforme on pot semblar que viatjar comença a perdre sentit, la crònica de viatges no té tant a veure amb la peripècia com amb la vivència i la literatura, el territori a través del qual l’autor ens revela espais físics i humans a partir de la seva mirada. Això és el que fan amb un alè renovador dos volums tan breus com intensos, situats en els marges del gènere, i que justament per això es fan atractius de llegir. Cuentakilómetros, del periodista i jurista d’Irun Saúl Cepeda Lezcano, i Variaciones sobre Budapest, de l’autor català Sergi Bellver, avancen per universos distants encara que coincideixen en un amor profund per la tradició.

Guanyador de l’última edició del Premi Eurostars Hotels de Narrativa de Viatges, Cuentakilómetros es capbussa de manera trapella en la recerca de noves vies per a la literatura viatgera barrejant-la amb la novel·la i, com qui no vol la cosa, ens acosta al realisme màgic i al gènere negre. El fil conductor del relat no és cap altre que un recorregut en moto per diversos espais mexicans, alguns esquitxats per la desmemòria. A mesura que es van consumint els quilòmetres, el paisatge es va diluint en favor d’una trama d’intriga que posa de manifest la potència creativa de Cepeda Lezcano, qui articula episodis breus i impactants que ens aboquen a un gir final sorprenent. Cuentakilómetros enganxa. I ho fa perquè, amb un elevat sentit de l’oralitat i una prosa depurada, s’allunya de la tradició més contemplativa per lliscar per la ficció com si fos una taula de surf i embolicar-nos en un món insòlit i estimulant.

Variaciones sobre Budapest té poc a veure formalment amb Cuentakilómetros. La proposta de Sergi Bellver és més tradicional i es troba a mig camí entre el quadern viatger, la crònica urbana i l’assaig, amb una admiració gairebé reverencial per Claudio Magris. L’objectiu últim és interpretar l’esperit d’una ciutat centreeuropea tan literària com, en el fons, desconeguda. L’autor ens guia pels passos perduts de l’Imperi austrohongarès, que potser eclipsa altres etapes que també han marcat Budapest amb una prosa que flueix amb l’elegància de les aigües d’un riu tranquil. Bellver ens fa sentir com cruix la fusta del terra, escoltem la pluja i ens amarem de la boira nostàlgica que embolica el Danubi. Una nostàlgia que evoca també els escriptors i compositors que s’han inspirat en Budapest.

Tot i que en algun moment es recrea un pèl massa en detalls erudits, Bellver és hàbil a l’hora de mostrar-nos els espais: les voreres, els bancs o els parcs, per acostar-se a poc a poc a un món amagat per diverses capes. Una d’elles, i segurament la més important, és la llengua hongaresa. Però sens dubte la clau d’aquestes variacions és el temps, que li permet fixar-se en allò que no s’observa a primer cop d’ull i que, gràcies a Bellver, se’ns acaba convertint en familiar. I en això, aquesta proposta, també se situa en el marge.