Una diada multitudinària

No es tracta de la primera Diada que se celebra a Girona després de la mort del dictador, però la convocatòria del 1977, que va tenir com a escenari principal la plaça de Catalunya, esdevé una de les grans fites de la transició democràtica a les comarques gironines. Les cròniques que van aparèixer l’endemà a la premsa escrita deixen constància de la seva magnitud i d’un ambient marcat per la nova etapa encetada a partir de les eleccions del 15 de juny. En una d’aquestes, hom es feia ressò de la preocupació d’algun botiguer perquè no es venia “ni un sol pam de tela amb els colors de la bandera espanyola, que va comprar fa temps” i centrava l’esperança en la possibilitat “de vendre-la en una altra visita reial”. En canvi, els venedors de senyeres van fer l’agost. Els dies previs, les botigues van esgotar les existències. També va fer calaix alguns pastissers, que van elaborar tota mena de dolços amb les quatre barres.

Al voltant de la plaça, els partits polítics van muntar les seves parades per repartir tota mena de propaganda i vendre les seves publicacions. Una de les més impactants va ser la del PCE, legalitzat poques setmanes abans i que, per primera vegada, feia acte de presència a Girona. Els manifestants van arribar a la plaça de Catalunya en un degoteig constant; però també a través de les riuades que van sortir des dels pobles dels voltants. Mentrestant, els serveis de megafonia anaven donant compte de l’arribada; i, al mateix temps, de les nombroses adhesions rebudes. Una de les columnes més aplaudides va ser la de Salt, encapçalada pels senadors Jaume Sobrequés i Salvador Sunyer. En aquest cas, no només es reclamava l’autonomia del país, sinó també la independència del municipi. A la plaça sonaven els acords de La santa espina, prohibida durant la dictadura, un himne que es va convertir en el tret de sortida de l’acte. Després de les actuacions de Peix Fregit, Jordi Serra i Celdoni Fonoll, van començar els parlaments. L’encarregat d’obrir torn va ser en Mon Marquès, qui va llegir un escrit sobre “Catalunya i l’Estatut” i el “Manifest als gironins”. El parlament va ser interromput en diverses ocasions pels crits dels manifestants, que reproduïen els lemes de l’Assemblea mentre feien voleiar les senyeres. Tot seguit va intervenir Salvador Sunyer, aclamat en diverses ocasions. En el seu discurs, el futur alcalde de Salt va adreçar-se als “catalans nascuts aquí i als catalans, catalaníssims, nascuts a les altres terres de l’Estat, els quals formem una sola comunitat perquè aquí treballen al costat nostre, perquè aquí lluiten, perquè aquí han sofert o sofreixen i estudien els seus fills, aquí viuen i moriran!”. I va reclamar als assistents que no es fiessin “d’aquells que sembren la discòrdia i miren de dividir-nos”. També va prendre la paraula Jaume Sobrequés, qui va recordar la repressió dels darrers 40 anys i va afirmar que “malgrat aquestes adversitats, el poble català (...) ha aconseguit sobreviure”; i va reconèixer tant la tasca dels qui van intentar reconstruir “velles organitzacions polítiques i sindicals d’oposició” com dels qui, “forçant fins al límit la legalitat, aprofitaren les escletxes del sistema per minar-lo des de dins”. El senador va acabar recordant l’Estatut de Núria, en què es reconeix “el dret que té Catalunya, com a poble, a l’autodeterminació”. Acabats el parlaments, els concentrats van entonar Els segadors.

La manifestació final va ser impressionant. A la capçalera van situar-se els diputats i senadors electes i els membres de la comissió organitzadora. Segons la crònica apareguda a la revista Presència, “es va viure un espectacle insòlit i difícilment repetible a Girona. Molts no l’havíem vist mai i tardarem a veure’n un de semblant”. Com acostuma a succeir, el ball de xifres és marejador, amb intervals que oscil·len entre els 10.000 i els 22.000 manifestants. En tot cas, la multitud va omplir bona part de la Gran Via, des del carrer Nou fins el Govern Civil. Poc després de fer lliurament del manifest al governador civil, José María Mesa, els polítics surten al balcó per saludar els manifestants, alguns dels quals reclamen la dimissió del secretari del Govern Civil i que es posi “la senyera al balcó”. En realitat, tal com expressarà un cronista de l’acte, “la senyera era allà on corresponia. Al carrer, portada pel poble, clamada pel poble”.