L'últim tren d'en Quico

«En Francesc Sabaté no va saber veure que el temps d'en Quico Sabaté era una figura extingida, i això va ser la seva perdició.» Amb aquesta frase sintetitza Joan Ventura i Ballbé el final tràgic d'un dels mítics guerrillers anarquistes catalans, mort un 5 de gener d'ara fa 50 anys en un tiroteig amb el cap del sometent a Sant Celoni. Aquell episodi posava fi a un periple de nou dies que va portar Sabaté i quatre companys més a creuar els Pirineus en una aventura sense èxit possible que Ventura recull en el llibre Tren correu 1.104, presentat recentment a la seu del Consell Comarcal del Pla de l'Estany, institució que ha donat suport a l'edició d'un llibre que explica una història on aquesta comarca és un dels escenaris principals.

Joan Ventura ha pogut reconstruir, per mitjà d'entrevistes amb testimonis directes, guiat per la comarca per Josep Sala, de Beuda, la ruta que va fer Quico Sabaté, acompanyat de Francesc Conesa, Anton Miracle, Roger Madrigal i Martín Ruiz, revelant alguns amagatalls, vies de pas i llocs de sojorn inconeguts fins ara excepte per aquells que van viure de primera mà el pas dels quatre maquis.

El treball explica amb un nivell sorprenent de detalls i anècdotes el trajecte d'aquests cinc personatges i, morts els companys de viatge, l'última fugida de Quico Sabaté fins enfilar-se, a Fornells de la Selva, al tren correu de Portbou a Barcelona que dóna nom al llibre, amb un dramàtic relat dels 19 minuts que el fugitiu va transitar pels carrers de Sant Celoni fins a trobar la mort.

En la presentació del llibre, el seu autor va destacar l'idealisme a ultrança del guerriller i l'actitud insubornable que el va portar a l'aïllament i la mort com va passar amb altres mites de la postguerra com Caracremada o Massana. Tanmateix, Joan Ventura diu que aquests mites van ser en bona part alimentats pel mateix franquisme, que pretenia donar-los més importància de la que realment tenien per fer més valuós el fet que fossin eliminats per les forces de l'ordre. En aquest sentit, considera la fi de Sabaté com una de les grans «morts mediàtiques» del franquisme. «El franquisme va engrandir tant el mite de Quico Sabaté que la Guàrdia Civil li tenia veritable pànic quan, en realitat, anava preparat amb armament pràcticament d'autodefensa», conclou Ventura.