Festa sorpresa per a Santos

El creador Carles Santos (1940-2017) va tenir una veritable i entranyable festa sorpresa a l’Espai Lliure quan va fer els 70 anys. Aquest dissabte en tindrà una altra, de festa sorpresa, per evocar la seva absència en un homenatge a la sala Fabià Puigserver. Serà poc més d’una hora i hi han congregat més de 40 col·laboradors d’accions escèniques ha fet en els seus prop de 35 anys de carrera. Les seves col·laboradores més pròximes (Montse Colomé i Anna Llopart, ajudant de direcció dels seus muntatges des dels anys vuitanta fins a l’any passat) tornen a convocar l’univers Santos. Amb la mateixa intuïció del músic de Vinaròs. El director del Lliure, Lluís Pasqual, recordava ahir: “De tots els que fem teatre, Santos era el més lliure.” Serà una funció única, demà dissabte a les 21 h. Un Santos (sense el Santos) serà irrepetible per l’elevat nombre de col·laboradors que han volgut afegir-s’hi.

Va ser Joan Brossa qui el va contagiar un inconformisme escènic. Un “I ara, què?” que exigia fer sempre un pas més. De la seva formació de pianista clàssic va anar trobant un camí amb el moviment dels ballarins, posteriorment, una plasticitat que va anar fent ben recognoscibles els seus muntatges i, darrerament un text més entès com una partitura sonora que un una necessitat d’expressar una reflexió o construir uns personatges psicològics.

Colomé i Llopart estan satisfetes de la selecció de material perquè han sabut consensuar amb els altres artistes i entre elles, encertant el gust de Santos. Per a l’artista, el més important d’una composició (sempre breu, a l’entorn de 60 minuts de durada) era la cadència de les escenes, el ritme. Les dues ajudants de direcció deixen ben clar que no han volgut suplantar-lo, però admeten que coneixen “molt bé la seva manera de treballar”.

Colomé va començar fent de ballarina en les seves primeres accions (“soc la primera que vaig pujar per les seves espatlles”) però de seguida va entendre que l’havia d’ajudar en altres afers. En aquells anys vuitanta (l’actor Pep Cortés reprodueix un text del 1982, que encara el recorda) les tasques de producció s’havien de fer des del mateix equip d’artistes. Hi ha solucions que avui no es podrien fer (o costarien una notable paperassa burocràtica). Com quan serraven l’escenari la mateixa tarda de la funció perquè Santos pogués treure el cap de les fustes mentre Colomé ballava al seu voltant.

Santos sovint deia que la dificultat no era interpretar el que havia enginyat, sinó tenir la idea d’un quadre habitualment trencador, per moments, pertorbador. En aquest Un Santos (sense el Santos) s’ha recuperat la música, el moviment i el text. Però la proposta arribarà despullada, sense escenografia ni vestuari (normalment amb instants molt impactants que els seus seguidors recorden amb nitidesa). Per Llopart, un escenari buit també és plàstica. I remet als seus instants d’assaig, sense roba ni elements en els que Santos disfrutava i sovint deia: “Ho podríem fer així mateix.” Forçosament, moltes intervencions seran corals per poder donar cabuda a l’elevat nombre de col·laboradors. Per breu que hagi estat la relació amb l’artista, a tothom deixava un rastre, insisteixen a dir les dues impulsores del muntatge. Pasqual va advertir ahir que és un homenatge que compta amb la implicació de tota la professió: “Calia fer-lo; era una evidència.” L’artista va morir el 4 de desembre. Multipremiat,i molt estimat arreu, va ser artista resident al Lliure del 2005 al 2012 (des d’on estava vinculat des dels inicis de la companyia al 1976).