“Amb la música és com m’expresso millor”

És una frase una mica irònica, ja que, en això de la música, vaig començar molt jove i sempre s’ha fet molta referència a la meva edat, inclosa jo mateixa, que he escrit unes quantes cançons respecte d’això. Aquest disc, en general, és sobre el fet de treure molta merda, així que aquesta frase, d’alguna manera, la deia en aquest sentit: és hora de créixer i que et passin coses.

He intentat exorcitzar els sentiments d’aquest últim any, que ha estat força dolent sentimentalment i en què no he tocat gaire. M’ha servit per autoperdonar-me, autoentendre’m i fer les paus amb mi mateixa.

Sí, treure aquest disc, en aquest sentit, ha estat una experiència molt nova per a mi. A mesura que entenc més el disc, més m’entenc a mi mateixa. I si bé el disc anterior, un cop enllestit, vaig voler oblidar-lo ràpid, a mesura que explico aquest, m’adono que em comprenc millor a mi mateixa.

[Riu.] Sí, parla de les dues Núries. Fixa’t també que hi ha un reflex de mi en una taula, cosa que crec que explica moltes coses i fa que tot tingui un sentit. La cançó que dona nom al disc parla d’una temporada molt concreta i es va escriure en aquella taula. Va ser una època fosca, però m’ha ajudat a créixer en molts aspectes.

És un handicap, però la música, abans que una feina, és la meva manera d’expressar-me. Soc una persona a qui li costa bastant parlar i expressar allò que sent, i amb la música és com m’expresso millor. Però, és clar, el perill de parlar de la teva vida o de coses de tu que no entens ni tu fa que t’hagis d’enfrontar constantment a tu mateix. En aquest sentit, no em preocupa tant què pugui pensar la gent de mi sinó precisament això: enfrontar-me a mi mateixa. És la meva feina, hi visc cada dia. Si no tens una barrera, és cert que és fàcil tornar-se una mica boig. Però, bé, sigui una maledicció o una sort, no me’n puc desfer. La meva vida sentimental i la meva vida musical sempre aniran lligades. És el preu què cal pagar.

Des que vaig començar a fer música, m’ha influït molt, ja que vam coincidir molt quan vaig començar a fer bolos i, de fet, ara toco amb l’Artur, que és el seu teclista. M’agrada molt la màgia que té com a persona, la seva manera de veure les coses. Volia una cosa crua i sense parafernàlia i sabia que ell ho podria fer sonar així. Sempre ho he dit: El Petit de Cal Eril són del meus grups preferits; no únicament de Catalunya, sinó de tot el món. En els seus bolos m’ho passo tan bé com m’ho pugui passar en un bolo, per exemple, de Tame Impala.

Volia expressar-me tan bé com pogués amb el mínim d’elements possibles. Des que vaig començar a tocar la guitarra elèctrica havia fet servir molts delays, efectes... Ara, però, treballo molt amb guitarres de dotze cordes, afinacions obertes... En comptes d’investigar amb pedals, investigo amb la meva manera de tocar.

No hi ha cap dia que no toqui la guitarra. Em llevo, vaig al lavabo, esmorzo i ja tinc la guitarra. Des dels set anys que la toco i s’ha convertit en una extensió de mi.

Sempre es parla de mi com de “la cantant”. I ja me’n considero, ja, però, hòstia, toques la guitarra, compons i et produeixes un disc i, malgrat tot això, acabes sent sempre “la cantant”.

Sí, de fet és el meu somni. Ja n’hi ha, de productores, però està molt desnivellat. M’atrau un dia ser jo qui faci el paper d’aquesta figura que està amb algú altre fent un disc que no és el seu. Estem molt acostumats a tenir una persona a qui demanar consells, sobretot quan comences. Sent dona i amb setze anys sembla que no puguis, o faci por, dir-hi la teva.

Les influències no es noten gens, oi? [Riu.] A mi, però, la música no m’agrada pel seu estil sinó per la veu pròpia que pugui tenir cadascú. I amb Miles Davis o Coltrane això succeeix: el sents tocar i, més enllà de la manera com toquen, saps que són ells. Hi ha alguna cosa màgica i espiritual, un missatge. I encara que hi hagi molta música, de gent que tingui un missatge no n’hi ha tanta.

Sí, una altra persona amb veu absolutament pròpia, sobretot amb la manera de tocar la guitarra, que no és la d’un virtuós –no m’interessa la gent virtuosa– i que em recorda molt a mi. Solid Air és una cançó que em va ensenyar el meu pare de petita i que he acabat escoltant 60.000 cops.

Sí [amb rotunditat]. No soc gens religiosa, però ja de ben petita he cregut que hi ha coses que passen perquè han de passar. Sempre he estat moltes hores sola i he tingut molt de temps per pensar.