“Cal feminitzar la història, reescriure-la des dels oblits”

Té el sentit fonamental de tot allò que no té sentit o, més aviat, de tot allò que no respon al que sembla ser el sentit hegemònic del món, que és el de la utilitat, el rendiment, el benefici. Dins d’aquest marc estructural de cerca del que és útil, la crítica d’art i l’art en si mateix resulten essencials justament perquè no tenen un sentit utilitari. En el fons és aquesta inutilitat la que defineix l’especificitat de la condició humana, i per això la crítica i la creació resulten essencials per entendre què vol dir ser un ésser humà.

Potser simplement s’ha fet més evident que les delimitacions entre la creació artística i la crítica no són estrictes ni rígides.

Prefereixo definir-me en termes de preferència que de preferit, perquè això últim suposa pensar-me com una subjectivitat fixa, amb un gust establert i immòbil. El més bonic de visitar museus és que són experiències que poden redefinir-nos. Més que un museu preferit, seria bonic tenir una constel·lació d’obres preferides en museus propers, i visitar-les sovint, com si fossin familiars o amics íntims. No hi ha cap museu al qual hagi determinat no entrar, amb esperit crític s’hauria de poder entrar arreu.

Ningú n’hauria de tenir. Pensar la història de l’art i del pensament en termes de successió és empobridor i injust, tant pels qui són “succeïts” com pels qui suposadament els succeeixen. Dona a entendre que el llegat dels primers està esgotat, que ja no té vigència i que la contribució dels segons ha de ser entesa des de la seva supeditació a allò que els primers han fet. El treball de Tàpies ha estat sovint llegit des d’idees i posicions comunament acceptades i, per tant, reduccionistes. Crec que la seva obra i el seu pensament, degudament revisats i rellegits, poden ser encara pertinents.

La història de l’art i tota la història en general ha viscut sempre de grans noms i, més concretament, de grans noms masculins. Cal feminitzar la història, reescriure-la des dels noms secundaris, des dels marges, des dels oblits.

M’agraden els artistes que no podrien no ser-ho; ho són irremeiablement. Tenen un compromís i una pulsió cap a allò que fan que em resulten molt atractius. Però dit això, m’adono que el sistema artístic en general i potser els comissaris en particular tendim a esperar que els artistes, a banda de tenir una obra de qualitat, posseeixin també un munt de competències, com ara la d’explicar amb fonament teòric la seva obra, la de dominar els aspectes que concerneixen la producció de les seves peces, la de ser socialment hàbils, la de respectar calendaris de treball... Em pregunto si el fet que valorem tant l’artista professionalment eficaç, socialment competent, no desactiva el caràcter contestatari i hostil que l’art hauria de tenir.

Potser al gran públic no, però hi ha un públic a qui sí que interessa l’art i la cultura. Que no sigui més nombrós no és una responsabilitat només dels museus, ho és sobretot de les esferes polítiques i econòmiques. Però hi ha també una responsabilitat compartida, de tots: amb les nostres actituds, les nostres decisions, els nostres hàbits de consum, definim a què donem valor i a què no.

Crec que tenim artistes bons però polítiques culturals ineficients, que no faciliten que els creadors (ni els comissaris) puguin desenvolupar i sostenir coherentment i de manera digna una carrera professional al llarg del temps. Com a societat, crec que el nostre nivell de maduresa artística i cultural és deficitari, sobretot amb relació a les manifestacions contemporànies.

Alguns més que altres, però crec que en general tenen una visió molt limitada del que és l’art, i això es tradueix en polítiques que limiten el que l’art podria ser.