Abans del Watergate

Dins la trajectòria recent de Steven Spielberg –que als seus 71 anys es revela tan prolífic com disposat a canviar de registre: la seva anterior pel·lícula va ser la infantil Mi amigo el gigante– hi ha un determinat tipus de cinema que sembla emmirallar-se en la solidesa artesanal de directors nord-americans com Alan J. Pakula, Sydney Pollack, John Frankenheimer i Sidney Lumet. Tots ells van ser realitzadors de mentalitat progressista que van basar bona part de la seva obra a revestir de cinema de gènere –del thriller en diverses variants, concretament– la seva denúncia de les perversions dels mecanismes de la política i del poder.

En el cas de Spielberg, estem parlant de pel·lícules com Munich, El puente de los espías o la que s’acaba d’estrenar, Los archivos del Pentágono, la recreació d’un episodi real de la història del periodisme nord-americà; de fet, vista globalment, la pel·lícula –ambientada l’any 1971– s’acaba revelant com una mena de preqüela de l’emblemàtica Tots els homes del president, de Pakula, aquella recreació de la investigació que va portar els periodistes Bob Woodward i Carl Bernstein a destapar l’escàndol del cas Watergate.

En el cas de Los archivos del Pentágono, els protagonistes són també dos personatges reals, l’editora de The Washington Post –el diari on treballaven Woodward i Bernstein–, Katharine Graham (interpretada per Meryl Streep), i el seu director, Ben Dradlee (encarnat per Tom Hanks). La pel·lícula relata la seva col·laboració per tal de fer seguir The New York Times en la seva tasca de desvelar un conjunt de secrets del govern dels Estats Units acumulats durant trenta anys.

Los archivos del Pentágono és un cant a una determinada manera de fer periodisme d’investigació cada cop més difícil de trobar. En el film se sent l’emoció de la rotativa posada en marxa, el soroll caòtic de la redacció, i gairebé es pot ensumar l’olor de la tinta i del paper. I, tot i retratar una època plenament analògica, els temes de què tracta –la llibertat d’informació, la relació entre els periodistes i el poder, els condicionants econòmics i empresarials de la premsa– són absolutament vigents avui en dia. Com també ho és la seva reivindicació de l’apoderament femení simbolitzat en el personatge de Graham, que va passar de ser mestressa de casa a agafar les regnes de l’empresa del seu pare.

Steven Spielberg –que ha disposat d’alguns dels seus col·laboradors habituals, com ara el director de fotografia Janusz Kaminski i el músic John Williams, encara en plena forma– imprimeix al ritme de Los archivos del Pentágono un frenesí i una velocitat potser encomanats de la rapidesa amb què va decidir afrontar la pel·lícula mentre estava preparant la fantàstica –i plena d’efectes especials– Ready Player One. Spielberg es va sentir interessat pel guió original de Liz Hannah i va fitxar també Josh Singer, que no debades va guanyar l’Oscar per un altre guió d’esperit similar, Spotlight.

En les notes de producció de la pel·lícula, Steven Spielberg destaca una diferència amb algunes de les seves produccions anteriors: “En moltes de les pel·lícules històriques que he fet, la gent sobre la qual tracten ja no és viva. No hi ha ningú a qui jo pogués entrevistar o fer que Tony Kushner entrevistés per a Lincoln. Però per a aquesta pel·lícula vam poder obtenir informació de la gent que va formar part d’aquell moment extraordinari”, i gràcies a això va poder aportar part dels records d’alguns dels personatges involucrats en els fets reals. De la mateixa manera, Meryl Streep i Tom Hanks es van poder entrevistar amb persones que havien conegut els protagonistes; aquest actor, d’altra banda, va voler trobar una interpretació de Ben Bradlee diferenciada de la que Jason Robards va fer a Tots els homes del president.