El poder feminista dels braçalets

En un episodi de la sèrie Bones , la racional antropòloga forense Temperance Brennan es disfressava de Wonder Woman i la seva superior al laboratori ho havia fet de Catwoman. Buscant, segurament sense saber-ho l’aprovació masculina, demanava al seu company, l’agent de l’FBI, Seeley Booth –que al seu torn s’havia disfressat de Clark Kent, no pas de Superman– quina de les dues heroïnes de còmic era més “poderosa”. La periodista madrilenya Elisa McCausland conclou el llibre amb una altra anècdota: una amiga li envia la foto de la seva filla de quatre anys que, per carnestoltes, s’ha disfressat de Wonder Woman.

Fascinats per un vestuari molt icònic amb els colors primaris, la tiara i els braçalets, el mite de Wonder Woman, creada a principi dels anys quaranta, no només ha revifat, gràcies en part a la indústria de Hollywood, amb una pel·lícula protagonitzada per Gal Gardot, sinó sobretot com a “ancoratge identitari per a tota una generació que consumeix cultura mainstream” i en fa una “orgullosa exposició en les xarxes socials”, segons escriu McCausland en un llibre en què ha fet diverses anàlisis i lectures del personatge partint d’orígens com les sufragistes i arquetips com el denominat “feminisme amazònic” però també el paper de l’heroïna en l’escenari social i polític post-11-S. El llibre posa èmfasi en com l’univers del còmic, en concret els superherois i per extensió les superheroïnes, no han estat a l’altura a l’hora de conquerir estadis d’igualtat. Perquè la mirada de la societat ha preferit veure les heroïnes –i en el cas del físic de Wonder Woman és clar– com un cos exposat i objecte fetitxista, i no com l’instrument pel canvi. En aquest sentit, la historiadora Jill Lapore hi afegeix que amb els anys Wonder Woman va perdre les arrels feministes. El llibre reflexiona prenent Wonder Woman com a mirall de les imperfeccions i somnis, però també com a potencial pel canvi i subvertir, amb braçalets o sense, els patrons socials establerts.