Lletres
CARME TORRENTS
DTRA. DE LA CASA MUSEU VERDAGUER DE FOLGUEROLES, DEDICADA A MOSSÈN CINTO
“L’objectiu únic de la Casa Museu és llegir i fer llegir Verdaguer”
La Casa Museu Verdaguer de Folgueroles tanca els actes del seu 50è aniversari amb el balanç ‘La utopia feta realitat’ i l’espectacle ‘Pescador de perles’, aquest dissabte, a les 7 de la tarda
Aquesta Casa Museu, realment va ser una utopia feta realitat?
Si ho mires amb la perspectiva del temps, sí. L’any 1936, en un poble de 800 habitants i en la Segona República, es va poder mig inaugurar la casa contigua –no l’actual–, però el tema va quedar aturat fins que l’any 1967, en unes circumstàncies difícils a causa d’un franquisme molt tancat, la gent es va començar a moure amb ganes de reprendre’l. Pensar que Folgueroles, petit com és, tingui un museu registrat de literatura catalana –i de fet és l’únic registrat a Catalunya d’aquestes característiques– és un esdeveniment, una utopia feta realitat.
Qui era el principal interessat a tenir una casa museu?
El 1936 era el doctor Eduard Junyent i una associació de gent de Folgueroles que partien d’un cert pla religiós, d’un entorn conservador. En la represa hi havia un alcalde, Marcel·lí Arumí, que hi era com a Joventuts Catalanistes però que havia anat a lluitar a la División Azul. Estava completament a l’altre bàndol però hi havia una consciència que allò era interessant. També s’hi afegeix la circumstància que el director del Museu d’Història de Barcelona, Josep Maria Garrut, que estiuejava a Folgueroles, va proposar el projecte, però els que ho van fer possible van ser els Amics de Verdaguer, una entitat que neix coetània a Òmnium Cultural i amb molts problemes per legalitzar els estatuts en català.
El 1982, quan vostè entra a la Junta d’Amics de Verdaguer, té com a objectiu fer les primeres reformes i engegar el projecte museològic de la casa.
Sí. En aquell moment jo estudiava història de l’art i l’objectiu era convertir-lo en un museu. A partir dels anys noranta ja hi ha un projecte museogràfic i el 1992 inaugurem l’exposició permanent. Als anys vuitanta ens trobem que la casa està bé però hi ha un problema a la teulada. Es troben diners per fer-la i per millorar aspectes bàsics d’humitat.
I actualment necessita alguna reforma o millora més?
Per celebrar els 50 anys hem fet reformes importants en la museografia. Fa molt temps que estem buscant un lloc per ampliar-nos –evidentment, no pot ser aquí, però pot ser en una casa contigua o a prop– perquè hi ha un problema d’espai pel que fa a la recepció d’alumnes en grups grans, de possibilitat de fer exposicions temporals o permanents, i d’arxiu, per al qual ara tenim un magatzem llogat.
Quin ha estat el moment més dur d’aquests cinquanta anys?
La fragilitat d’un projecte com aquest sempre hi és si no aconsegueixes un suport estable, i en aquest país un contracte programa com hauria de ser no hi és, tot i que jo no em queixaria molt perquè hi ha cases museu franceses on també són els amics els qui les aguanten. En el passat h
i va haver un moment complex en què hi havia la necessitat que l’Ajuntament es cregués el projecte. Aquest edifici estava a nom de l’Ajuntament i hi havia un alcalde que en algun moment es va pensar que ell n’era el propietari: va fer un mal ús de la biblioteca, es va com abandonar, i la qüestió es va polaritzar. Va caldre un alcalde coherent i sensible, en Gil Orriols, per posar fil a l’agulla i trobar una institució que articulés el que passava aquí i a l’Ajuntament.
Quina ha de ser la funció de la Casa Museu amb vista a les properes dècades?
Jo crec que hem de rebre visitants [uns 3.800 l’any passat, entre rutes i museu], però l’objectiu únic i bàsic és llegir i fer llegir Verdaguer, mantenir viva la figura del poeta però actualitzant-la. Una de les coses de les quals estic més contenta de la darrera època és haver obert una editorial, Verdaguer Edicions, perquè no n’hi havia cap que des del punt de vista comercial se’n volgués fer càrrec. Mantenir la presència de Verdaguer a les llibreries i a la xarxa és fonamental.
El que escrivia és vigent?
Sí, gent com Verdaguer, que va signar el Memorial de Greuges, ja veia la necessitat d’un catalanisme. Tria l’opció d’escriure només en català i això li porta problemes. Hi ha un fet interessant, que costa que ara es doni, i és que la cultura es considerava un element de promoció econòmica. Acompanyant el comte Güell per Europa, Verdaguer ven L’Atlàntida i aconsegueix que es tradueixi a diverses llengües. Per a la generació dels meus pares i avis, tant si eres culte com no, era una figura estimada per tothom. Penso que encara és un símbol i la nostra responsabilitat és no trencar-ho.
Però té fama d’autor difícil. Digui’m una manera d’entrar-hi.
L’Atlàntida, per exemple, jo no l’he llegit, però Al Cel, del qual nosaltres ara n’hem fet una edició crítica que ha tingut molt èxit, és un caramel. Un altre llibre de bon llegir i interessant és La Pomerola... A l’obra de Verdaguer si més no hi pots entrar per la riquesa i el gaudi de la llengua, com ara a Canigó.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.