El Renaixement i el barroc, des del segle XXI

El 1557 la Generalitat va comprar un immens tapís flamenc del taller de Willem Dermoyen a Brussel·les a un comerciant tortosí. Des d’aleshores, la peça, titulada Triomf de la Fama sobre la Mort, espectacular pel seu gran format, no ha canviat mai de propietari, encara que el 2016 la Generalitat la va dipositar al MNAC. No ha estat mai exposada, però des d’avui està penjada, flamant, en l’esperada nova presentació de la col·lecció permanent de Renaixement i barroc del museu.

El tapís de la Generalitat és una de les novetats que s’exhibeixen en la reordenació del Renaixement i barroc, una assignatura que el MNAC tenia pendent fa temps i que finalment s’ha pogut portar a terme amb resultats molt notables. Com ja va passar amb la nova presentació del modernisme, inaugurada el 2014, el recorregut ha tornat a apostar per una narració temàtica, que tracta aspectes tant de gènere –com ara el paisatge, el retrat i la natura morta– com d’altres de religiosos o sociològics. Però a més dels continguts, el muntatge, amb menys divisions arquitectòniques, ofereix diferències estètiques molt més importants del que pot semblar a primera vista: les parets són blaves, en el més pur estil de les pinacoteques anglosaxones, i la nova il·luminació, que ha rebut el suport de la Fundació Endesa, permet una millor visibilitat de les obres, respectant els seus colors originals, i un estalvi d’energia d’un 75%. L’experiència de la visita és ara com ara més sensorial que abans.

El director del museu, Pepe Serra, assegura que la nova presentació “emana de la col·lecció mateixa del museu, com ja va passar en el modernisme, i això hi dona una singularitat”. “La col·lecció parla de temes com ara la progressiva autonomia de l’artista, la transformació de l’obra d’art en un element més portable, la figura dels donants... tot plegat és una estructura àmplia, oberta, amb tantes capes de lectura com siguin possibles”, hi afegeix Serra.

Quantitativament, a més, amb el nou desplegament, el fons del Renaixement i el barroc exposat creix de 130 a 250 obres, en un espai que ara ocupa 1.313 metres quadrats en un passadís lateral de la Sala Oval del museu i incloent també la que fins ara era l’última sala del gòtic. El recorregut, que han comissariat Francesc Quílez, el coordinador de col·leccions del museu, i Joan Yeguas, conservador de Renaixement i barroc, s’inicia just després de la sala del gòtic on està penjada La Verge dels consellers, de Lluís Dalmau, amb un espai pintat de vermell, que és una de les joies de la corona del muntatge, ja que s’hi han reunit quatre taules de Bartolomé Bermejo, important pintor cordovès del segle XV que va treballar a la Corona d’Aragó, sobretot a Barcelona. De Bermejo, s’exposen les dues taules, propietat del MNAC, més dues més que la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic acaba de cedir al museu en comodat per un període de quatre anys. Les quatre procedeixen de la mateixa predel·la. L’art de Bermejo, entre el gòtic i la pintura flamenca, funciona com “un espai de transició”, segons Quílez.

El blau apareix seguidament per no marxar en les sales immediatament posteriors, seguint una certa cronologia dins dels àmbits temàtics. Es pot veure com els pintors de fora treballaven amb tota normalitat a Catalunya, com és el cas del pintor d’origen alemany Ayne Bru, que va pintar el punyent Martiri de sant Cugat, en què plasma, a inicis del segle XVI, la façana del monestir de la localitat vallesana.

Un altre encert del nou muntatge és la integració de les col·leccions Cambó i Thyssen-Bornemisza en el recorregut. Com admet Pepe Serra, “aquestes col·leccions, que s’exhibien en el mateix espai, quedaven fins ara desvinculades del recorregut d’art medieval i hi arribaven molt pocs visitants”. Ara, les obres han sortit reforçades en el seu diàleg amb la resta de peces, i a l’inrevés.

En el magnífic àmbit dedicat al retrat, per exemple, el suposat retrat de la poeta Vittoria Colonna, de Sebastiano del Piombo, de la col·lecció Cambó, dialoga amb un jove cavaller de Tintoretto. I és que no hem d’oblidar que, malgrat l’enfocament temàtic del recorregut, la col·lecció té també obres de gran qualitat i de grans noms, que tenen valor per si mateixes. Goya, El Greco, Rubens, Canaletto, Quentin La Tour, Francesc Viladomat, Lucas Cranach... són només alguns dels grans noms del recorregut, però una sala, diguem-ne d’estrelles del moment ho demostra del tot. En ella conviuen la Immaculada, de Zurbarán; el Sant Pau, de Velázquez, i un gran quadre recuperat dels magatzems i restaurat, La conversió de sant Pau, de Juan Bautista Maíno.

Ribera o Velázquez

El cas del Ramon Llull, atribuït a Francesc Ribalta, d’altra banda, serà objecte d’un simposi d’experts pròximament, perquè, malgrat que la documentació històrica assegura que es tracta d’un Ribera, la seva factura, d’altíssima qualitat, fa pensar a molts experts que de fet l’obra és en realitat un Velázquez.

També per primer cop s’exposen al públic els dos quadres, de Goya i El Greco, de la col·lecció Muñoz Ramonet, que són al MNAC per ordre judicial a causa del litigi entre l’Ajuntament de Barcelona i la família de l’empresari.

A l’última sala s’ha optat per presentar-hi obra gràfica i dibuix, i en aquest cas s’ha obert el període cronològic fins a l’actualitat, en un diàleg amb fotògrafs que tracten la natura morta. L’espectador pot obrir uns calaixos i admirar al seu ritme gravats antics de Barcelona, estampes japoneses o obres de Marià Fortuny.