“La memòria és un estri per al futur”

S’han fet moltes coses. Els supervivents van explicar les seves experiències. La Shoah és un dels drames de la història més coneguts i s’estudia a les escoles d’arreu. Cada vegada s’entén millor que no és un element marginal, sinó un punt clau per comprendre la postguerra i el segle XX. Però la situació actual a Europa, amb la propaganda populista, la xenofòbia dels moviments extremistes, amb la manca de grans homes d’estat, visionaris, veus que podien ser la locomotora de la societat, fa que temi el pitjor. Ara tot són titulars, eslògans, i això posa un problema.

És clar que les massacres són possibles i si ho són en altres punts del món, per què no a Europa? El que més em preocupa és la nostra manca de voluntat de fer res. Actualment tenim poblacions musulmanes expulsades de Birmània i l’ONU no fa res i els mitjans pràcticament ni se n’ocupen; o quan veiem el que passa a l’Àfrica central i no ens sentim concernits, i el Like en el Facebook és el màxim de la nostra capacitat de reacció: això fa por. La gent que visita la casa d’Anna Frank i els camps nazis llança acusacions terribles contra la gent que a l’època, durant la guerra, no va fer res, i avui, davant de problemes comparables, són ells que no fan res.

Certament hi ha una crisi de valors lligada a problemes de formació i educació. Les nostres escoles estan totalment inadaptades a l’evolució del món. La història s’ensenya de manera lineal, factual, gairebé matemàtica. Només importen les dates de les grans batalles i els noms dels reis sense cap relació amb el món que els envolta. Quan es tracta de la Shoah no és un problema històric, sinó moral i ètic, cultural, polític, cívic. On és el lligam de totes aquestes classes d’història amb això? De quina forma preparem els joves perquè siguin capaços de tenir una visió crítica davant dels moviments populistes i tota forma de propaganda? Els oferim un ensenyament històric que està del tot deslligat de la seva percepció actual. Estem construint una memòria que es tanca sobre el passat, mentre que la memòria és un estri per al futur.

No critico la vessant de memorial, que és fonamental, però Auschwitz és una clau no només per entendre el passat, sinó també el present. El món de la postguerra ha canviat en moltes direccions, en cultura, ecumenisme, en dret, com la penalització dels crims contra la humanitat... La construcció d’entitats supranacionals com la Unió Europea no seria comprensible sense la Shoah, i, tanmateix, la història s’ensenya d’una manera deslligada de l’ètica. Si en comptes d’ensenyar tantes matemàtiques es dediquessin a ensenyar als joves coses que els fessin prendre consciència de la seva responsabilitat, avui estaríem en una situació totalment diferent.

La gent que ve a visitar el terreny d’Auschwitz procedeix de cultures molt dispars amb tradicions familiars, comunitàries, religioses, intel·lectuals molt diferents, i situen el que veuen en el context que els és propi. Si venen d’Austràlia es plantejaran coses sobre els aborígens, si venen de Marsella sobre els conflictes interculturals. Correspon a cadascú fer els lligams amb els seus problemes actuals. No intentem imposar una comprensió d’Auschwitz perquè no és el nostre paper. No sabem amb quin bagatge venen els nostres visitants, si han llegit alguna cosa abans, etc. Només és una visita. És un moment trist, potser macabre, però que deixa una visió més profunda de la nostra responsabilitat avui dia. Quan veiem la pujada dels eslògans antisemites i que es compara Israel a l’Alemanya nazi hi ha quelcom que no funciona. Tenim un problema profund en el qual la reflexió ha deixat lloc als eslògans. Internet construeix la nostra visió del món i és greu. I el tema, insisteixo, és qüestionar-nos si l’actual sistema d’educació és apte per fer prevenció. Estem a l’alba d’un canvi de civilització que se’ns pot escapar de les mans. Només cal que la societat estigui frustrada i hi hagi dirigents sense escrúpols que proposin solucions populistes, i ràpidament caldrà trobar un cap de turc, un enemic comú, i les pàgines més negres de la humanitat han començat així.

N’hi ha diversos, per alguns els musulmans, per altres Israel, per altres seran els europarlamentaris, els que representen el sistema... perquè fins i tot aquest terme neutre apareix com negatiu, la qual cosa fa palesa aquesta frustració. Cal afegir-hi que ens trobem davant de generacions que no han conegut la guerra i consideren que el que s’ha aconseguit és per sempre i per tant no cal assumir responsabilitats perquè ja els està bé mentre puguin marxar de vacances i la benzina no sigui massa cara. No s’adonen que la construcció d’un món així i el seu manteniment ha costat la vida a molta gent i exigit esforços increïbles després de la II Guerra Mundial.

En general, la museografia actual separa el visitant de l’objecte i deixa de banda l’autenticitat del que li vols mostrar. Abusa de l’audiovisual i de les coses que es poden tocar. I no és amb gadgets electrònics que atraurem els joves: ja els tenen a casa. Si vols parlar de la veritat, cal mostrar-la i una pila de sabates fa més impressió que un joc que tingui les sabates com a element.

Estic molt mal situat per jutjar-los perquè de seguida veig que són una ficció. Sempre els miro amb certa distància, però segurament perquè estic massa immers en el real i qualsevol canvi em molesta. Però entenc que pugui ser un motiu de reflexió. Pel que fa als testimonis escrits, hi ha una gran varietat, però crec que si es vol entendre Auschwitz s’han de llegir els dels Sonderkommandos, i també n’hi ha de dones especialment interessants com el de Charlotte Delbo o Eva Fahidi, per exemple.

Moltíssims. Tenim un grup de 7 o 8 historiadors que s’hi dediquen plenament i de vegades es descobreixen petits detalls que, junts, ens fan descobrir coses noves. És una història massa gran, es parla de més d’un milió de vides humanes i després hi ha la part dels SS que està molt poc estudiada. Després de la guerra els estudiosos es van ocupar de les víctimes, oblidant que a àmbit antropològic el més interessant no és la víctima, que és innocent i la maten, sinó els SS i existeixen poques fonts històriques sobre ells. Van cremar-ho tot i s’ho van endur i tenim dificultats a l’hora de reconstruir el perfil psicològic d’un SS. Només en tenim de Mengele, Rudolf Hoss, i d’un parell més.

Ella volia dir que hem d’evitar fer de la Shoa un element gairebé extraterrestre, un error de funcionament de la humanitat sana, i crec que si mirem l’evolució de després de la guerra, els enormes crims comunistes, les guerres civils, Àfrica, Àsia, el terrorisme avui, ara, actualment, no ens deixa cap dubte que tenia raó. Sovint parlem d’humanitat i ens sentim orgullosos, però és fals. Auschwitz demostra que hi ha de tot: persones capaces de les heroïcitats més grans i d’altres de fer les coses més immundes i inhumanes. Això vol dir que hi ha condicions que fan que l’ésser humà no actuï com a tal, però de vegades cal que prenguem consciència que n’hi ha prou amb ben poc perquè això arribi.