La nit en què es va imposar el silenci

Tan bon punt es van conèixer les nominacions dels Goya 2018, va circular la idea que els d’aquest any serien els Goya de la plurinacionalitat, com si amb ells l’Acadèmia fes realitat la vella fórmula de Podem. Entre les nominades hi havia pel·lícules parlades en català, basc, castellà i anglès. De cop, semblava com si l’oasi del cinema espanyol es convertís en una gran metàfora del que alguns consideren una Espanya tolerant. No sé si és perquè els temps són més complexos del que sembla, o perquè el vell somni de Podem ja ha passat a la història, però els premis Goya varen passar de la plurinacionalitat a la desterritorialització.

Si tenim en compte que qui guanya és la millor pel·lícula, els tres premis assolits per Isabel Coixet –guió adaptat, direcció i millor pel·lícula– amb La llibreria són l’exemple clarivident d’aquesta opció. No es tractava de premiar una pel·lícula parlada en anglès per fer realitat la vella idea que per triomfar en el mercat internacional cal fer pel·lícules parlades en la llengua franca dels mercats. La llibreria no és tant la idea una pel·lícula apàtrida, com quan el cinema d’Isabel Coixet tenia com a territori exemplar una refineria de petroli situada en terra de ningú, sinó que cal fer un cinema a la manera de models del passat. En aquest cas, La llibreria no és més que un exercici ortopèdic de còpia del cinema acadèmic anglès, fet sense substància, passió ni inspiració. L’Acadèmia va premiar una pel·lícula que s’emmascara en la imitació d’un model passat de moda, per tal de buscar la complaença de l’espectador.

La política de l’estruç va definir el contingut d’una gala que, malgrat tenir lloc el mes de febrer del 2018, semblava desenvolupar-se en un temps ahistòric, ja que en cap moment hi va haver cap referència a la realitat concreta. És cert que hi havia ventalls vermells exigint més dones en la professió, però la reivindicació resultava tan falsa com considerar que La llibreria fa una defensa aferrissada de la cultura –i la lectura– enmig de l’actual societat de l’espectacle.

En el moment de rebre el premi honorífic, Marisa Paredes va recordar que en “una galàxia molt llunyana” es va fer una cerimònia en què la gent va cridar contra la guerra. L’actriu semblava que volia reivindicar alguna cosa, però no va res més que llançar un crit demanat no a la guerra. La seva ambigua petició va resultar estranya, com els cartellets de vindicació feminista, perquè s’inseria en una gala en què allò que dominava era la llei del silenci. Ningú va fer cap referència al present, ningú va criticar les polítiques culturals de l’Estat espanyol –una lleugera referència a l’IVA va ser l’única cosa–, ningú va recordar els escàndols de la Gürtel i ningú va parlar dels presos, ni de la situació actual de Catalunya. La llei del silenci va imposar-se. Les càmeres de televisió espanyola preferien enfocar més sovint Albert Rivera que el ministre de Cultura, Íñigo Méndez de Vigo, probablement per aquell oportunisme mediàtic de qui el veu com a alternativa de futur i com a paradigma del llarg temps de silenci que ens espera.

És cert que la gran triomfadora en volum de la nit va ser una pel·lícula basca, Handia, de Jon Garaño i Aitor Arregi. La història del gegant que caminava pel País Basc i per l’Europa del segle XIX va endur-se deu estatuetes, però, a l’hora de la veritat, va haver de renunciar als premis grossos, produint-se un curiós coitus interrumpus en la plurinacionalitat. Durant tota la nit, Handia anava guanyant i els seus tècnics afortunats parlaven en basc. Es movien amb certa comoditat i semblava que el cinema espanyol reconeixia l’alteritat.

Mentrestant, Estiu 1993 de Carla Simón s’havia de conformar amb tres Goya: direcció novella, actriu revelació i actor secundari. La pel·lícula era relegada a les coses petites, perquè era nova per al gremi i ja se sap que per formar-ne part cal passar unes oposicions. De tota manera, el càstig més rellevant de la nit va ser per la llengua catalana. Els bascos podien parlar còmodament en èuscar i els catalans també podien fer-ho, però no ho feien. La situació era estranya, però reflectia que en el cinema espanyol de la postplurinacionalitat, el silenci que regna no és aquell imposat sinó aquell assumit per por de molestar.

Fa anys, Lluís Llach cantava allò d’“i no em sap cap greu dur la boca tancada, sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules”. En els premis Goya, el silenci no es transformava en paraules, ja que era un silenci de compromís que amagava certa por d’assumir la realitat.