Anàbasi

Donades les circumstàncies actuals al terrer cultural, polític i social en què em moc, m’ha vingut a la ment aquella mena d’epopeia-records que són les empreses que hom empeny i que no acaben de complir-se. Però és que hom emprèn empenys i es planteja projectes de pura estructura nebulosa? Em sembla que si ens ve a la sensibilitat cultural, social o política o a la voluntat un impuls creatiu, de formulació de quelcom que es vol perfeccionar o que simplement es vol crear de soca-rel, és perquè hom en sent la necessitat de realització de concreció.

I això en tots els terrenys, tant al de les creacions d’esperit com el de les arts i les lletres i en general tot el que entenem com el món de les formes concretes immediates, com en aquell altre complex que és el món com és la ciència o la política. El primer perquè fa referència a l’objectivitat del que hi ha i del que, si reflexionem, en podem extreure infinitat de ben fets pel benestar de la humanitat sencera sense exclusions. El segon, la política, perquè tots tenim el dret d’entre viure i d’assistència en les mancances insuperables. I a aquest aspecte és la política la que hi fa front, vetllant perquè cadascú trobi de la manera més adequada possible la seva ubicació social transitòria. La política no és un negoci d’uns quants sinó un estar amatent a les realitats d’esperit, cultural i salut de tots, segons, obvi, les capacitats naturals de cadascú, incrementades per l’assistència social.

Aquesta consciència és el que entenc per esperit català –cada poble té el seu i als seus nivells, obvi– i no afluixarem fins aconseguir exterioritzar-nos lliurement. Obvi, també, que hi ha catalans bords, botiflers i estrafets. Ens en lliurarem.