La bellesa és amarga

La primera vegada que vaig llegir el títol del llibre m’hi va semblar entendre Marea negra. Desconec si l’autor volia suggerir aquesta ambigüitat (el temps pot ser vist com una marea ben fosca). No, en el pròleg ens ho aclareix, i val a dir que la raó del títol és molt bella: la manera negra és un procediment de gravat, mitjançant el qual es ratlla la planxa i, tot seguit, es va polint. Així, “en certa manera [...], es fa sorgir la llum de la tenebra”. Un títol òptim: aquestes poesies noves del gironí creen sentit (tot creant forma), en general es planyen menys que les de llibres anteriors, exalcen la vida. Fan, per tant, sorgir la llum de la tenebra.

Es tracta d’un llibre “factici com gairebé tots els meus”. Jo no diria pas que llibres com Enigma o En quarantena –per citar-ne dos de la millor etapa de l’autor, la dels anys vuitanta– siguin facticis. Ben al contrari: aquests dos cims de la seva producció lírica eren obres compactes, amb una idea vertebradora molt puixant. Fa poc, en un article, el poeta comentava el dietari recuperat de Pla, i argumentava que el trobava “un pèl massa factici”. A mi m’ha passat el mateix llegint Manera negra: l’aplec de poemes de circumstàncies que el compon –una carta d’homenatge a Giuseppe Grilli, la suite toscana, els quinze poemes diversos, unes poesies de l’obra teatral L’hort de les oliveres i l’epíleg–, no l’acabo de trobar equilibrat. L’excel·lència dels versos toscans, posem per cas, em sembla que no casa amb els versos prescindibles de La Guerra dels Cents Anys i de Mallorca, o amb els rescatats De l’hort de les oliveres, que conformen unes peces que són lluny de la llum de les millors composicions de l’autor.

El llibre s’obre amb l’endreça a Grilli, la “corona d’homenatge / que et teixim els amics”. Un bon poema: rememoratiu, molt descriptiu, amb uns quants versos en italià. Comadira hi expressa reconeixement a l’amic (“Nàpols te’l dec i és un deute infinit”), recorda tot de coses viscudes, aquí o a Itàlia, els bells estius... Hi defensa l’amistat i l’esperança. Tot seguit, la Petita suite toscana aprofundeix un dels vessants predilectes del gironí: la descripció de paisatges i obres d’art; i relaciona aquest motiu amb el sentit moral de l’ésser: “L’art ha omplert / el meu cor fredeluc d’esgarrifances”. (Esgarrifança és una paraula rellevant, per a l’autor. Recordem un esplèndid poema d’En quarantena, titulat així mateix, sobre l’emoció i l’herència de la bona poesia.) Aquesta secció central de l’obra en conté, també, les millors raons filosòfiques: “Lloar la vida és lloar l’alegria. / Amb tot, és la tristesa qui ens alleta” (potser els dos versos més rotunds del recull). O: “La bellesa és amarga / perquè ens fa veure tal com són”. Són poesies, totes elles, amb una idea compositiva molt clara: per exemple, la impressió que potser no es tornarà mai més a Pistoia.

A partir d’aquí, el to no sempre manté el mateix nivell. Un poema com Coses que vull em sembla tòpic i mal resolt. Lletra anglesa torna a enlairar-se, i el tema de Flors és bo: té a veure amb la pèrdua (o el canvi) de referents de tota mena (“Flors que només floreixen / al jardí embardissat / de la meva memòria”). Entre algunes peces desinflades, destaquen dos poemes meritoris, que reivindiquen la poesia i la llengua: Paraules oblidades (“Només la poesia pot tornar-vos / al recés del llenguatge”) i Llengua meva malalta, l’últim, que reprèn un assumpte molt del gust de Comadira: la vindicació de la llengua com a fonament, com a –deixeu-m’ho dir sense por– pàtria.