Teatre
Àngel Llàcer
actor, interpreta Víctor Frankenstein
“L’espècie humana és destructiva”
Rebutgen [la Criatura] perquè és diferent. Li tenen por. Quan hi ha por apareix la violència
Confessa, amb el sarcasme característic, que va acceptar el paper de Victor Frankenstein per “vanitat”. Més tard va comprovar la maldat d’aquest home que l’ha castigat durant el procés d’assajos.
L’imaginari diu que el científic més esquifit construeix un monstre cepat. Per què?
Sempre que se cerca alguna cosa és per millorar. I per això construeixo algú més fort. Quan vaig als cementiris, intento agafar els millors trossos. Els dels rics no em serveixen perquè han viscut més i estan més gastats. Els acabo triant de la fossa comuna.
El Renaixement posa al centre l’home, relativitza Déu. El romanticisme recupera el valor de la natura i adverteix l’home superb d’una falta d’ètica.
Hi ha un moment en què l’home es creu l’espècie més poderosa. En realitat, la capacitat de l’home no és construir sinó destruir el planeta. L’espècie humana és destructiva. Els artistes ens creem la il·lusió de crear il·lusions durant la nostra feina al públic, és el nostre únic oasi.
Shelley era una dona revolucionària pel seu temps. Però el paper de la dona en la novel·la és clàssic. Per què?
Però ella crea una vida. La meva obsessió de crear una vida és deguda a la mort prematura, injusta, de la meva mare. El més normal seria tenir fills amb la meva estimada i posar-li el nom de la meva mare. Però jo vull ser més poderós i crear una vida sol.
Com és un conte de terror la demostració de la superació de l’home?
És un thriller. Perquè la Criatura fa el mal però no ho sap. El rebutgen perquè és diferent. La gent li té por. I quan hi ha por apareix la violència. La defensa d’un temor és atacar. El fet d’abandonar-lo, de no responsabilitzar-se dels teus actes, és el que causa la destrucció: això és la vida.
L’home, avui, crea robots més intel·ligents que nosaltres, però els posa un botó per desactivar-los, per si de cas.
No és que siguin més intel·ligents; en tot cas tenen grans capacitats. És el que ens passa a l’obra, que no ens responsabilitzem. Però això és com tenir un fill biològic. Hi ha un moment en què creix i els pares s’han de formular la pregunta: “I ara, què?” Hi ha un moment que els fills es fan grans i els pares s’adonen de la responsabilitat d’haver procreat un fill.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.