Ifni: gana, set i mort

La vida d’una persona valia menys que la d’una mula, a la guerra d’Ifni. Exactament 50 cèntims, el que costava enviar un telegrama als familiars per comunicar-los concisament que havia mort. Per a una mula, s’havien de donar moltes més explicacions. Això és el que va confessar un tinent de l’exèrcit espanyol a un soldat de lleva català que acabava d’arribar a aquell tros de terra africana inhòspita per què Franco estava disposat a vessar la sang que fos necessària. El pobre recluta veia morir cada dia “cinc, sis, set, deu” companys que havien hagut de lluitar descalços. Gana, set i mort. Ifni va ser un infern.

Més d’un miler de vides es van perdre per culpa d’aquell conflicte “absurd” que va enfrontar Espanya i el Marroc els anys 1957 i 1958. Aquest és el trist balanç de l’última guerra de Franco. L’última i la més oblidada. D’aquí que, quan l’equip d’investigadors format per Pablo González, Andrés Antebi, Alberto López i Eloy Martín, tots de l’Observatori de la Vida Quotidiana, van anar a trobar els seus supervivents per entrevistar-los, tots sense excepció tenien un immens desig de parlar. A aquells homes octogenaris, agrupats en una associació de veterans, per fi algú els escoltava. I no només això. Algú tenia ganes d’explicar la seva història, cosa que fa l’exposició Ifni. La mili africana dels catalans que es pot visitar al Museu de les Cultures del Món fins al 23 de gener del 2019.

Ifni. Un territori més petit que Catalunya, orfe de recursos naturals, “sense res per espoliar”. Ocupat del 1934 fins al 1965. Una colònia habitada exclusivament per militars embogits per fer-se valer. El 1958, es van acabar les hostilitats, però no pas la guerra, i centenars de nois van seguir sent cridats per anar-hi a fer la mili. Divuit mesos en estat d’alarma permanent. Qualsevol ombra els feia mobilitzar. “Era el destí maleït. Tots li tenien pànic”, apunta Alberto López, artífex, junt amb els altres tres comissaris de l’exposició, del projecte Barcelona, metròpoli colonial. Ho ben il·lustra com deixaven el mític tren El sevillano, que els portava a Cadis i d’aquí a les Canàries per arribar, finalment, a l’enclavament. El deixaven completament destrossat “de ràbia”.

De fet, trepitjar la costa d’Ifni tampoc era tan fàcil. Mancat de port i castigat pels constants corrents marítims, els soldats sovint s’havien d’esperar a alta mar durant un mes i mig. Els últims temps de l’ocupació, es va construir un imponent telefèric, una infraestructura molt costosa però que sempre estava avariada. Els comissaris de la mostra insisteixen en l’absurditat de tot plegat. I desmunten les mentides i les hipocresies a què va recórrer el règim per legitimar la seva paranoia i ensabonar la pobla,ció. El Nadal del 1957 Carmen Sevilla i Gila van aparèixer a la colònia per animar les tropes. I l’empresa Codorniu es va vantar d’haver enviat caixes i més caixes d’ampolles de cava per a un gran brindis col·lectiu. Però el cert és que tot el líquid daurat va ser per als oficials. Als soldats de lleva els van servir sidra.

L’exposició posa tota l’atenció en les víctimes d’aquell despropòsit. Les seves veus, però també els documents i els objectes que conserven de l’experiència que van viure a Ifni són la base principal sobre què s’ha brodat el relat. Els comissaris han optat per exhibir els àlbums de fotografies tal com els tenen a casa. Entre ells sí que n’hi va haver un, de gran fotògraf, Cèsar Malet, de la colla de la Gauche Divine, que va fer retrats a tots els soldats que li ho demanaven. Ara, han sortit de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona per primer cop.

A Malet, que va morir fa tres anys, li va tocar fer la mili a l’Àfrica, com també li va tocar al pare del dibuixant Jaime Martín, que, el 2014, li va dedicar un còmic, Las guerras silenciosas. Lúcides vinyetes que s’enfilen per les parets del Museu de les Cultures del Món. Molts catalans van fer el servei militar a Ifni, i la pregunta que cal fer als estudiosos és si n’hi van anar en una proporció més alta que d’espanyols. “A partir del moment que la mili es regeix per un sorteig, no. Ara bé, sí que va ser un destí de càstig per a descendents de famílies republicanes i catalanistes just acabada la Guerra Civil espanyola”, precisa López.

Ifni segueix sent, avui, una terra condemnada. El govern de Rabat es nega a fer-hi inversions. L’empobriment i la degradació de la zona són imparables. Les ruïnes colonials, com ara la ferralla del telefèric que no va funcionar mai, conviuen amb quatre instal·lacions precàries per als turistes. Sí, Ifni també és un lloc turístic, però no de masses precisament. Les onades que fa mig segle fastiguejaven l’exèrcit espanyol avui fan les delícies dels surfistes.