Teatre en femení
J. Bordes
Diagnosi: D’Overton a Bechdel
Múltiples veus discrepen de la insuficient presència del món de la dona en el teatre
Explicava Tian Riba en un article a El Punt Avui sobre política, el juliol passat, què és això de la finestra d’Overton: “La finestra d’Overton és una teoria que mira d’explicar la viabilitat política de les idees. És molt gràfica. Dins d’una finestra estreta apareixen les idees que la societat pot considerar acceptables i que, per tant, són les que han de proposar els polítics. Però la seva feina també és aconseguir que una idea d’entrada impensable entri dins del marc de la finestra. I això es fa pas a pas. Primer, aconseguint convertir una proposta impensable en radical. I després, en acceptable, sensata, popular i, finalment, política. I d’aquesta manera, la societat progressa.” Si és evident que el referèndum i la independència són, avui, temes evidents centrals en aquesta finestra política, al teatre ja fa més d’un any que el tractament de la dona comença a ser -ne clau.
Fa una dècada Imma Colomer (Premi de la Crítica Gonzalo Pérez de Oleguer 2017 i recentment reconeguda també amb el Ciutat de Barcelona de teatre) va ajuntar-se amb les dones del Projecte Vaca per anunciar els baixos índexs de la presència femenina (quant a autoria, direcció i interpretació) en els teatres públics i també en reconeixements com els Premis Max. La presència de la dona era molt inferior a la dels homes. El que algú va interpretar com una rebequeria-d’actriu-que-no-la-contracten, avui és un tema central i els teatres i els festivals revisen aquests percentatges i els fan públics quan s’arriben a unes proporcions equitatives. El discurs sobre la presència de la dona, doncs, a l’escena és un dels temes fixos en aquesta finestra d’Overton (fins tenir un espai de denúncia als darrers Premis Butaca i repartir ventalls als darrers premis Goya de cinema). Sens dubte, l’efecte Me too de Hollywood ha fet més central el tema.
Però és suficient que hi hagi més presència femenina per donar una visió constructiva i d’empatia amb les espectadores. que ajudi a construir una societat molt més tolerant i transversal? Aquí és on apareix el test de Bechdel (que va fer fortuna a partir d’una aparició en una tira còmica a The Rule el 1985). De què es tracta aquesta teoria? Proposa que cada espectacle respongui a tres simples preguntes: hi ha més de dos personatges femenins a l’obra? Es parlen entre ells en algun moment? Aquesta conversa va sobre algun tema que no tingui una relació amb un home (sigui un xicot, un marit o un pare)? En realitat, la tercera pregunta anul·la les altres dues perquè ja les inclou. Certament, és un plantejament molt esquemàtic que es podria qüestionar des de l’arrencada: perquè un monòleg com Conillet, La llista o Rebota, rebota y en tu cara explota (o tants d’altres) aparentment no passarien el test perquè no es produeix aquesta conversa. I evidentment, tant Clara Segura o Laia Marull com Agnès Mateu denuncien d’una forma evident el desequilibri entre els dos sexes, des de tots els vessants possibles (des del domèstic i protector a l’abús de la violació i assassinat). Però aquest text de Bechdel ja ajuda a marcar un criteri, prou gràfic, de la intenció dels personatges femenins en un espectacle (o pel·lícula). No es pot considerar sexista Federico García Lorca. Però ell mateix fa exclamar a tota una icona com Yerma, “Ojalá yo fuera mujer”. Referint-se a poder ser fèrtil amb el seu marit i tenir fills. Aquesta impossibilitat la farà enemistar-se amb tothom i ser incapaç de viure amb plenitud tot i aquesta circumstància que la limita. Envejant les veïnes del poble més pobres que sí queden embarassades, per exemple. El que fa variar el tractament de la dona (la denúncia a la seva presència domèstica i convertida sovint en una simple filla o mare de família) és el to en què es presenta, com evoluciona la trama i on queda la dignitat de la protagonista.
Fa uns mesos, la Sala Beckett va programar un cicle de conferències centrades en quin tractament s dona al teatre als homes i a les dones. Van voler fer una mirada a l’expressió transsexual perquè apareix com un model molt combatiu i que evidencia les estretors de mires convencionals. Amb el cicle La revolució dels gèneres. La construcció d’estereotips en la ficció, la Sala Beckett va promoure un context obert de reflexió i debat que posés en evidència els esquemes i models culturals d’un món eminentment masculí i patriarcal.
Ever Blanchet és un programador inquiet que procura estar atent a les demandes de la societat. En part, les propostes que els arriben per poder estar programats en aquest espai és un reflex fidel de les necessitats més reveladores de la dramatúrgia contemporània. Al costat de la Sala Beckett (però sense coordinar-se) van coincidir el 2008 amb la necessitat de donar veu i espai als dramaturgs catalans. Avui, la situació és molt més normalitzada que fa una dècada. Va ser una aposta que va trobar un forat i ja és habitual trobar autoria catalana en sales privades de petit i mitjà format. Aquell 2008, Blanchet va imaginar-se una alineació de futbol (11 jugadors) en què va situar una onzena de dramaturgs que aquella temporada van estrenar produccions al Versus, com ara Volem anar al Tibidabo (de la qual ara, precisament, n’acaba de sortir una versió escrita en la col·lecció Drama-ticles, que signen Comanegra i l’Institut del Teatre).
Per a aquest 2018, Blanchet ha entès que era imprescindible fer un cicle Dones en escena, des d’aquest mes de febrer i fins al 25 de març. Per ara, hi ha en cartell Historia de una reventada argentina de Daniel J. Meyer amb textos d’Alejandro Urdapilleta. Es tracta d’un monòleg políticament incorrecte a càrrec de Lola Migliora. També es recupera el text de Lampedusa Beach (només fins al 28 de febrer) de Lina Prosa, que ara interpreta Olga Vinyals. Aquesta peça indaga en l’odissea i tragèdia de la immigració a partir del cas d’una dona anònima, Shauba. Maria Antonieta és, probablement, l’aposta més radical escènica, ja que pretén reconstruir la tràgica vida d’una reina que va ser ignorada pel rei, sobretot després, castigada per haver estat coronada pels impulsors de la Revolució Francesa, fins acabar guillotinada. Per una altra banda, Auténtica és una altra reposició d’un muntatge que ja s’havia vist a Porta 4 a la tardor. De fet, el punt argumental és molt similar al que Verónica Pallini va realitzar al Yo, sola (2012). La directora de la sala també va signar un altre monòleg amb una dona en crisi a Te voy a matar, mamá. Aquesta Auténtica juga entre el drama d’una dona que lluita i no supera la seva sensació d’inferioritat amb el de la comèdia que protagonitza una patètica antiheroïna. Però té un gir final que dignifica el personatge i trenca els sostres que ella i la seva mare s’havien autoimposat. Quan aconsegueixen trencar amb els convencionalismes (ben respectables però no tenen per què ser homogeneïtzadors) es produeix l’alliberament. I donarà pas a una nova Mari Carmen
Una data que s’amplia
Ja és un clàssic que les dates al voltant del 8 de març es prodiguin les obres de dones per ampliar el ressò del Dia Internacional de la Dona Treballadora. Però també és una certesa evident que el que inicialment eren espectacles de molt curta durada i ambició, van augmentant la seva potència. Sense anar més lluny, Les noies de Mossbank Road (que van arrencar abans de Nadal i acaben temporada aquest 4 de març), i se li pressuposa una àmplia gira a partir de la tardor si es fan compatibles les agendes de les tres actrius. Quan una temàtica s’aconsegueix descalendaritzar, indica que va superant la limitació de mires inicial. Evidentment, queda molt camí per córrer però tenir la veu de la dona al centre de la finestra d’Overton obra nous reptes.
Si a meitat d’article es feia referència a l’impuls de l’autoria contemporània, és just valorar quina presència tenen les dones autores contemporànies en aquestes dates. Jordi Casanovas, hi insistia en un fil de twitts: no és comprensible que hi hagi a la cartellera tan pocs textos de dones quan està comprovada (amb el Torneig de Dramatúrgia, per exemple) la seva validesa per al gran públic. Certament, és més aviat descoratjador. Trobem algun exemple com la programació de Clàudia Cedó al Teatre Lliure (un equipament bastant inaccessible, segons recullen les estadístiques de grups com Dona’m Escena): el 12 i el 13 de maig presentarà Cinema amb el seu col·lectiu que participa a Escenaris Especials. Sens dubte, les dones estan a can Overton però els queda molt lluny el seu punt d’arribada, aquest Bechdel que evita la seva cosificació.