L’últim refugi dels jueus

L’historiador Bernat Desclot la va descriure com “una torre que és molt bella, forta i alta, de mur de pedra gruixut i de calç, que té el nom de torre Gironella i que és la major força de la ciutat”. La torre està situada al vèrtex oriental de la Força Vella, a 60 metres sobre el nivell de l’Onyar, i va esdevenir, en diverses ocasions, el principal punt de resistència contra els enemics exteriors que van intentar apoderar-se de la ciutat de Girona. Però, paradoxalment, també es va convertir en el refugi d’alguns gironins que van ser perseguits per altres gironins. Aquesta situació es va produir, per exemple, el 1391, quan a Girona també es van produir els avalots contra les comunitats jueves que se succeïen arreu del país. Com és prou conegut, les prèdiques incendiàries de l’ardiaca Ferrant Martínez a Sevilla en van ser l’espurna, però van trobar una pinassa sempre preparada per encendre’s a la mínima guspira. Els fets que es van produir a Sevilla van marcar la dinàmica de les rèpliques que es van viure arreu de la península.

A Girona, doncs, tothom era conscient que l’avalot es produiria en qualsevol moment, però les mesures que van prendre les autoritats van ser clarament ineficients. L’atac es va produir a plena llum del dia. I va tenir com a protagonistes principals molts pagesos de la rodalia, que van entrar a la ciutat per la fira de Sant Llorenç i van trobar la complicitat d’alguns gironins. La gentada va cremar el portal del call i, des d’aquí, va aconseguir penetrar a la jueria. A partir d’aleshores, els seus carrers van viure un espectacle dantesc, amb robatoris, saquejos i el degollament d’alguns jueus. Atesa l’amenaça d’un altre assalt, els jurats van decidir que tots els jueus fossin traslladats a la torre Gironella. Era l’espai més protegit de la ciutat, un indret que, simptomàticament, apareix referenciat en els documents de préstec jueus per donar testimoni de permanència, com un sinònim de “per sempre més”. Malgrat tot, la follia dels assaltants no es va aturar amb aquest obstacle i alguns van intentar atacar-la des de la torre del convent dels Predicadors. Pocs dies després, el castlà de la torre, Guillem-Ramon de Lloret, va rebre una carta del rei, Joan I, en què li agraïa –“tant que més no podem”– l’acolliment dels jueus, i al mateix temps li demanava que els proveís “de viandes e de totes altres coses necessàries” i que els defensés “contra tots aquells qui los dits juheus volran esvahir, injuriar o maltractar de alguna manera, fins que nos síam aquí”. La reclusió forçada dels jueus a la torre Gironella es va allargar durant més d’un mes. Encara el 20 de setembre, els jurats es van veure obligats a tancar els portals de la ciutat per tal d’evitar una altra agressió. I, pocs dies després, en una carta adreçada als seus oficials de la ciutat, el rei reconeixia que “alcuns juheus de la torre Geronella devallen pendre aygua per lur necessitat ves Gallicant, se posen aguayts per pageses forans e altres persones, qui aquells cativen e roben e maten”. No cal posar-hi gaire imaginació, doncs, per comprendre les penúries i angoixes que van haver de suportar les 600 o 800 persones que es van refugiar entre els murs de la vella fortificació. A mesura que passaven els dies, la moral dels encerclats anava decaient. Ens en deixa testimoni el degoteig constant de conversions que es va produir durant aquells dies.

La situació no es va normalitzar del tot fins a l’octubre, quan el rei es va decidir a passar a l’acció i va sortir de Saragossa cap a Catalunya per tal de restablir l’ordre. Finalment, els jueus van poder tornar a casa seva, i alguns dels responsables van ser castigats amb duresa. Però el mal ja era, en aquell moment, irreparable. A banda dels efectes immediats, l’atac va tenir una repercussió notable a la ciutat. La població jueva va davallar considerablement. N’hi ha que van perdre la vida, d’altres es van veure obligats a fugir i hi ha qui va abandonar el call després de convertir-se al cristianisme.