Novel·la
Jordi Capdevila
Fugir del passat
Entre els seus espais vitals, Barcelona i Cantonigròs, i les seves protagonistes –dones d’empenta–, Blanca Busquets ha sabut encaixar un grapat d’històries de ficció profundes que li han creat un públic fidel. I sempre amanit amb bona literatura.
A La fugitiva, que acaba de treure Proa, l’escriptora ha cuinat aquests ingredients amb una habilitat professional que genera en el lector un interès més intens en cada full que s’empassa. Alguns poden considerar que es tracta d’una novel·la amarga, dura, violenta, sense sentiments. Amb molt d’odi i poca estimació. Cruel i tot. Però l’atmosfera global de l’obra deixa un regust de serenitat i de comprensió.
La novel·la narra la vida de la Mireia, una dona de més de 90 anys, que vol justificar amb els seus records personals la vida erràtica que ha viscut. Un balanç gens afalagador. D’adolescent i vivint a casa seva a la Carena, en un ambient massa primari, es maltractada periòdicament pel seu pare, un fet que l’obligarà a fugir nou mesos de la població i anar a viure amb uns parents de Barcelona. Ningú no sap que hi ha anat a fer a la ciutat, però quan torna a aterrar sola a casa seva es una altra Mireia.
Una noia esquerpa, que sembla voler fugir sempre de fantasmes desconeguts, amargant el xicot que estimava de tota la vida i casant-se amb un estiuejant de Barcelona que li farà dos fills que gairebé no veurà mai. Amagarà l’alegria de la desaparició del seu home, farà anar de corcoll les dones de companyia que ha tingut i el seu únic plaer diari serà tancar-se a casa i espiar els llogaters del pis que té al costat. Ni la presó, que tastarà una bona temporada per les seves facècies passades, podrà canviar els seus instints agressius, malgrat trobar allà una persona que estimarà profundament. Ja madura, s’instal·la a Sarrià i passa estius a la Costa Brava, sempre tirant endavant amb les espurnes de tortura i crueltat que sembra arreu.
Obra de maduresa amb dos aspectes a destacar: una trama que va deixant anar sorpresa rere sorpresa per intentar comprendre el rerefons de la maldat i uns protagonistes ben caracteritzats que van ballant la melodia literària a un ritme vertiginós per intentar comprendre el perquè d’aquesta actitud. I amb la senzillesa d’un llenguatge planer, directe, sense embuts, a vegades agressiu, a voltes poètic, sempre entenedor i atractiu com la vida mateixa.
Unes coordenades que Blanca Busquets ja va iniciar amb Presó de neu (2003) i que ha anat polint amb les seves obres següents, especialment en La nevada del cucut (2010), d’escriptura exquisida, que li va fer guanyar el premi Llibreter.
No en va algunes de les seves obres han estat reeditades a llengües com ara el castellà, l’alemany, l’anglès i el rus.