Novel·la
Lluís Llort
La solitud del pingüí davant el sistema
La novel·la mostra el subtilment angoixant ambient postsoviètic
Diuen que aquesta és l’obra més emblemàtica d’Andrei Kurkov. I no és estrany. Aconsegueix segrestar-te en un territori en què la barreja controlada de gèneres és tan sorprenent, que aviat et sents tan desconcertat com el Misha, el pingüí de mig metre d’alçada, que pateix del cor i que conviu amb el Viktor, el protagonista de l’excel·lent Muerte con pingüino.
Andrei Kurkov va néixer el dia de Sant Jordi del 1961. A la nota autobiogràfica ja marca el to: “Fill d’un pilot de proves i d’una doctora, va començar a escriure quan tenia set anys i es van morir dos dels seus tres hàmsters i va decidir dedicar un poema sobre la solitud al supervivent.” Després del poema ha publicat dinou novel·les, nou obres infantils (les primeres escrites quan era vigilant a les presons d’Odessa), ha estat traduït a 37 idiomes (ell mateix és traductor del japonès i per això va entrar al KGB) i escriu sobre l’actualitat ucraïnesa a mitjans de tot el món.
El 1996 va publicar aquesta novel·la que mostra l’ambient postsoviètic amb un regust kafkià i també d’humor absurd i negre, i amb una mirada que per moments recorda el millor Hitchcock i el Brazil de Terry Gilliam, entre els molts referents que cada lector pot evocar, perquè d’explícit no n’hi ha cap d’aquests.
L’obra, dividida en capítols en general molt curts, ens narra les vivències durant uns sis mesos de mitjans dels anys noranta a Kíev, capital d’Ucraïna, de Viktor Zolotaryov, un escriptor de contes solitari i conformat. Un bon jan a qui li canvia la sort quan un directiu d’un diari li proposa escriure esqueles a l’avançada. És a dir, que faci obituaris d’estil elegant de les persones que li indiquin. Una feina ben pagada que el satisfà moderadament. Fins que les persones de qui escriu comencen a morir...
La relació amb Misha, el pingüí del zoo de la ciutat, desubicat com ell, que ha adoptat perquè no poden alimentar els animals, és un dels pals de paller de la novel·la. Els altres pocs personatges destacats són la nena Sonia, de qui Viktor s’ha de fer càrrec d’un dia per l’altre; Nina, una joveneta que fa de cangur de Sonia i amb qui Viktor estableix una certa relació sentimental; el pingüinòleg Pidpaly, malalt de càncer i de qui Viktor es fa amic a través de Misha; i altres com el cap del diari, un policia, un home que contracta Viktor i Misha perquè vagin a enterraments...
El pas de temps, pocs mesos, de l’hivern a l’estiu, està molt marcat per la descripció gairebé constant de si fa fred, si està tot nevat, si glaça, si desgela, si fa sol, si plou... També descriu què mengen, ara una salsitxa amb mostassa, ara unes patates fregides. Qui s’alimenta millor és el pingüí: tota mena de peix congelat. I beuen molt de te, molt de cafè i també vodka i conyac, demanat per grams.
Té molt de novel·la d’espies, però no entre diferents països, dins del propi. L’Estat, el sistema, invisible però omnipresent, treu el cap per tot els racons. Un Estat que dicta què s’ha de dir d’un mort abans que ho sigui, que marca, subratllat en vermell, els fets que cal destacar. I que decideix quan li arribarà l’hora... Fins i tot sembla que poden entrar a casa teva quan vulguin, mentre dorms, com li passa al llarg de tota la novel·la al protagonista. Una imatge ben inquietant. La inquietud general que transmeten les situacions sumada a l’estil aparentment senzill i tremendament addictiu, empenyen el lector a llegir, seduït per la narració amb què Kurkov ens parla del patetisme totalitarista i les seves funestes conseqüències: “Pensó que era una época desquiciada para ser niño, un país desquiciado, una vida desquiciada que ya no tenía ni siquiera ganas de entender, se trataba de sobrevivir y punto.” Alguns moments, amb una estranya poètica: “Dejó correr el agua para llenar la bañera y, mientras tanto, se contempló en el espejo como si fuera una fotografía que quisiera recordar.”
A més del final, és magnífic el joc d’anelles concèntriques: tot pivota al voltant del pingüí. I de Viktor. I de la seva estranya feina. Amb moments exteriors, però bàsicament dins el pis. Quan somiem l’interior d’un pis, els psicòlegs diuen que és la nostra psique, les seves habitacions i portes, obertes o tancades. Obriu les de casa vostra a Viktor i Misha.