La memòria dels pares

El títol és la primera notícia que tenim d’un llibre. Juntament amb el nom de l’autor –hi ha llibres, però, l’autoria dels quals no es coneix o no es reconeix–, el títol és l’únic que no pot faltar mai a la coberta de l’obra ni tampoc, unes pàgines més endavant, a la portada. A la coberta, hi pot haver fotografia o no, dibuix o no, rivets i filigranes o no. Però el nom de l’escriptor/a i el títol són indefectibles. Sobretot, el títol, perquè en la història de la literatura escrita hi ha una munió d’obres anònimes.

Doncs bé, el títol d’aquesta obreta de Richard Ford, gairebé un opuscle, em sembla encertadíssim. Tant el títol, Entre ells dos (Between them, en anglès), com el subtítol, Record dels meus pares. El primer perquè expressa una de les idees fortes de l’obra: que l’adveniment del primer i únic fill de Parker i Edna Ford, quan la parella ja era gran per emmainadar-se (quasi quaranta anys, ell; trenta-quatre, ella), va constituir tota una sorpresa, i aquella criatura es va interposar entre ells dos, que feien una vida estable i monòtona. Richard Ford reconeix que va viure una infantesa feliç. Però també que tots tres eren individualitats que, d’una manera o altra, interactuaven (però mai no gaire) en el si de la família. El subtítol resulta, també, molt escaient. I aquí ja hi entra la sensibilitat de la traductora, Josefina Caball, que ha fet una feina magnífica per donar-nos un text d’una plena naturalitat en català. En l’original fa Remembering my parents, i, entre el títol i el subtítol, hi ha dos punts. Aquest record és perfecte, lluny de l’horrible tribut, un anglicisme que se’ns ha imposat ben acríticament, però també d’un hipotètic memòries, que no seria ben bé el cas. Ford ens deixa un emocionant i púdic record escrit; una memòria, tan breu com intensa, dels seus progenitors. En dues parts: De lluny. Record del pare i La mare. En memòria.

“Vaig tenir sort de tenir uns pares que s’estimaven i que, a partir del gresol d’aquell gran amor, un amor gairebé insondable, em van estimar a mi. L’amor, com sempre, crea bellesa”, confessa l’autor en l’epíleg. Els Ford s’estimaven d’una manera natural, sense grans demostracions d’afecte. Amb una certa austeritat. Mare i fill, anys després de la mort del pater familias, es diuen sovint t’estimo. Però no s’estimen tant que s’abonyeguin, no, i, cap al final de la vida de l’Edna, en Richard es plany una mica de no haver compartit més estones amb ella, malgrat que sabia que el càncer l’estava minant cada vegada més: “La mort comença molt abans que el dia que arriba. I fins i tot en la mort mateixa hi ha vida que cal viure fins al final.” És commovedora, la semblança d’aquesta dona, que no va tenir una infantesa fàcil, però que va trobar en el matrimoni una font d’estabilitat perdurable. Perdurable, més enllà de la mort prematura de Parker, el 1960, a 56 anys, a causa d’un cor massa consentit. Ford descriu un afer de l’Edna, poc després d’enviudar, que va acabar en no res –un desenllaç precipitat, inopinadament, pel mateix Richard, llavors un jovenet de disset anys que patia per sa mare.

El pare Ford va ser, tota la vida, viatjant comercial. El fill relata els viatges que, quan ell encara no havia nascut, feien plegats els seus pares pel sud del país, seguint rutes de venda. L’arribada d’ell capgira aquest estat de coses. Però la parella s’hi adequa prou bé (tots dos tenen una gran capacitat per adaptar-se a cada nova situació). No són existències de novel·la, per descomptat. A més, els pares de Ford van morir molt d’hora (sobretot ell). Però “hi va haver tota una vida de petits esdeveniments”, que és el que recull el llibre. I hi va haver, sense haver-lo de fer entrar amb calçador, l’amor: “Si ho hagués de descriure, diria que gràcies a ser fill seu, ara soc capaç de veure que la vida és curta i que té mancances; i que perquè sigui acceptable, cal fer renúncies crucials i omplir buits. Gairebé tot, menys l’amor, s’esvaeix.”