Sense notes a peu de pàgina

Més enllà de les bones voluntats i de les reivindicacions que fan al cas quan celebrem una efemèride, cal ser ponderats en la lloança de l’homenatjat o homenatjada per no caure en el que podria semblar un tòpic propagandístic, basat en l’exageració, tan allunyat de la bona cultura i de la bona literatura com és l’escrita per Maria Aurèlia Capmany. Quan es fa una excessiva propaganda d’algú o d’alguna obra es cau en el perill de desvirtuar-ho, ja es veu que allò durarà com una cançó d’estiu, serà foc d’encenalls.

Si, en canvi, es parla des de la veritat i des de l’autenticitat, tot allò que es transmet i es reivindica esdevé, senzillament, un acte de justícia. I és això el que vol ser l’Any Maria Aurèlia Capmany. En aquest sentit, afirmar que Capmany és la intel·lectual catalana més important del segle XX i una de les seves escriptores més brillants, no és altra cosa que posar la història al seu lloc i voler restituir per a la memòria col·lectiva i per a les futures generacions un nom injustament oblidat. O oblidat, si més no, en el terreny literari, que és on rau la seva voluntat de ser i de construir-se: a partir de la paraula.

Per tant, assumir com a principal objectiu de l’Any Maria Aurèlia Capmany la recuperació de la seva obra i personalitat com a escriptora i promoure’n la lectura és situar Capmany al lloc que es mereix. Més sovint del que sembla, hem de fer memòria de la memòria, cal que recordem d’on venim per saber on som, i Maria Aurèlia Capmany és una peça clau, activa, d’aquest passat immediat que no podem ni hem d’oblidar.

En realitat, aquest diàleg amb els nostres morts, que ens proporciona aquesta memòria històrica i cultural per seguir sent qui som, hauria de ser constant, altrament de res servirien les commemoracions; en definitiva, doncs, es tracta de recuperar la baula, es tracta de recollir l’herència del passat, tal com diu Maria Aurèlia Capmany a Dietari de prudències “[...] només hi ha una manera d’anar endavant i és recollir l’herència del passat i assimilar-la i modificar-la amb la pròpia interpretació. Desconèixer el propi passat és convertir l’existència en un present sense límits, en una fira d’arrambi qui pugui”.

Maria Aurèlia Capmany sabia molt bé de què parlava quan parlava del temps, del passat, de la memòria. Els seus estudis de filosofia li van permetre aprofundir en aquests conceptes i no en va una de les seves millors novel·les, Un lloc entre els morts (1967), s’endinsa precisament en la lluita de l’individu per recuperar mitjançant la memòria la seva identitat escindida; Jeroni Campdepadrós, un dels personatges magistrals de la literatura catalana, fuig del seu temps històric –el segle XVIII– per viure del record, però projectant-se cap al futur, si bé incert, del preromanticisme; Campdepadrós escriurà les seves memòries amb la voluntat de deixar un nom que “no desapareixerà amb la pols” i, també, per tal “d’establir un lligam entre tots els instants de la seva vida, per trobar-li un significat més enllà d’ella mateixa”.

Vint anys després de l’aparició d’aquesta gran novel·la –una de les millors sens dubte de la nostra literatura– Capmany comença a escriure les seves memòries, Mala memòria (1987) i, dos anys més tard, Això era i no era (1989), on l’escriptora, com el seu personatge de ficció, diu: “Tota aquesta narració de la meva vida és l’únic lligam que manté units els infinits instants de la meva existència.”

Capmany va estudiar la carrera de filosofia, iniciada durant la República i reiniciada i acabada a la trista universitat de la Barcelona de després de la guerra, una ciutat grisa, que ja no feia l’olor de la Barcelona republicana, i on les dones, de cop, van haver de transformar-se en subjectes sense opinió, obeint l’estereotip que el feixisme havia dissenyat per a elles. Els estava prohibit actuar i la seva única funció a la vida era esperar. Però Capmany, educada a l’Institut-Escola, àvida de saber i de coneixement, malgrat els intents d’acceptació del nou ordre per un pur instint de supervivència, es rebel·laria aviat a les imposicions del règim i, malgrat les crisis de què dona compte a les seves memòries, aviat buscaria i trobaria escletxes per on fugir o refugiar-se de l’ofec que suposava el nou règim. I ho va fer a partir de les seves dues eines essencials, el pensament i la paraula. A Mala memòria explica que no va estudiar literatura a la universitat perquè es “cansava d’estudiar tots i cada un dels homes i algunes dones que havien escrit un vers o un tros de prosa”, és a dir, no li interessava la història de la literatura, sinó que li interessava la literatura pura, com a paraula; mentre que la filosofia l’acostava al pensament, perquè “El pensament és una altra cosa [...], és com una sola història, amb un sol argument, amb un sol punt d’arribada”. A partir d’aquí se’ns defineix un personatge d’una peça, bastit d’una estructura sòlida, brillant, que va haver de patir allò de “a tu els estudis de filosofia no t’han fet perdre la feminitat”, o allò altre que va etzibar-li el Dr. Font, “[...] es que usted posee, en un soma evidentemente femenino, una inteligencia masculina”.

Capmany va abandonar una carrera com a futura professora de filosofia a l’avorrida universitat d’aquell temps, apostant per una vida regida per la paraula lliure. Es converteix en mestra, en professora a l’Escuela de Enseñanza Media Albéniz, de Badalona, on pot compartir amb els seus alumnes allò que va aprendre al seu estimat Institut-Escola, la seva curiositat per la vida i la seva defensa de la llibertat i la igualtat. I, per aquests inicis dels anys quaranta del segle XX, Capmany s’afirma decididament, de manera íntima, per la paraula escrita i és quan comença a escriure les seves primeres novel·les. Però la seva vida pública ja comença en aquesta relació mestra-deixebles, que continuarà encara, durant molts anys i que, diria, no va deixar d’existir mai. Perquè la seva vinculació amb la col·lectivitat i amb les noves generacions sempre va ser molt pedagògica, explicativa. Maria Aurèlia es volia fer entendre. Un dels seus objectius era no convertir en opac allò que ha de ser fàcil i, sobretot, feliç; tal i com ho trobem en les seves crítiques literàries, on la lectura esdevé una celebració de la intel·ligència; o als assajos, com La dona a Catalunya. Consciència i situació, o com els condensats a Pedra de toc, o Dietari de prudències, on s’exposa, amb naturalitat, un pensament lúcid i agut que llisca amb una llengua precisa i eficaç.

Pensament i paraula. Els dos elements que construeixen aquesta gran personalitat que és Maria Aurèlia Capmany. I afegiria el concepte de temps i de memòria. I, amb ells, el de compromís. Amb aquests tenim gairebé tots els eixos que han creat l’estructura d’aquesta gran mestra i creadora, d’aquesta gran dona de lletres i d’acció. Maria Aurèlia, amb el pensament, la paraula i el temps, va construir, al llarg de la seva obra, la baula amb el seu temps íntim, l’època prèvia al trencament, a la guerra, a l’esfondrament de tot; la seva obra, així, es converteix en la voluntat de recobrar allò perdut, d’esdevenir un pont amb aquell temps feliç i lliure de la República, tot cosint-lo amb un futur en què “una nova generació no hagi d’estar pensant contínuament en el risc ni en l’envit de ser català”.

Així es com Capmany va arribar a crear una obra compromesa, de lluita i reivindicació, enfilant el fil dels anys republicans, amb el to feliç d’una cultura que es volia normal, que sorgia de la celebració d’allò que s’anava aconseguint dia a dia, més que de la gravetat d’haver-la de recuperar constantment, malgrat el realisme de la situació de què n’era evidentment conscient. D’aquí aquesta paraula, aquesta llengua catalana i molt barcelonina, directa, confortable, que caracteritza Maria Aurèlia Capmany. Probablement, aquesta seva necessitat expressiva, que es fa més evident a partir de la segona meitat del 1960, quan es comença a fer visible la seva vida pública a partir de l’activisme cultural, social i polític, partia d’una essència oral molt popular; les cançons apreses del seu pare, el folklorista Aureli Capmany; la seva vida a la rebotiga de la cistelleria de la Rambla, on hi devia haver una línia molt fina entre el que és públic i el que és privat, on la paraula era la base de la vida; i, sobretot, el fet de voler-se fer entendre. En el si familiar primer, on ja destacava per les seves “preguntes impertinents”, empesa per la voluntat de saber; i, més endavant, en la seva tasca com a transmissora activa de coneixement i de curiositat. Potser és per tot això que l’obra de Capmany ens arriba, o ens retorna, com una obra directa, on trobem autenticitat a la primera línia, sense maquillatges. Extraordinàriament lúcida i brillant, estremidorament actual.

La seva no va ser mai una cultura ni una literatura amb notes a peu de pàgina, sinó que va ser l’expressió feliç del món, amb uns ulls grossos que ho volien abastar tot i amb la transgressió d’un cigar entre els dits que evidenciava una lluita incansable per la igualtat de la dona. Maria Aurèlia es queixava al seu llibre Mala memòria del fet de viure en un temps “tan pedant que una conferència amable, riallera, encara que sigui aguda, produeix desconfiança”. Lectora de la vida, amb la seva obra ens diu, com l’assagista francès: “Us diré, tot passejant, vet aquí tot allò que penso”. Naturalment. Amb un alt sentit de la bellesa.