L’altra ciutat de Maria Aurèlia Capmany

Maria Aurèlia Capmany era barcelonina i s’hi sentia. Va néixer a la Rambla i, després d’un periple per l’Eixample –carrer de Balmes, carrer de Mallorca–, va experimentar la satisfacció de poder tornar a l’interior de les muralles –unes muralles ja pretèrites– quan va anar a viure –molt poc temps– i morir a la plaça Reial. Els càrrecs que en els últims anys de vida va exercir a l’Ajuntament de la ciutat, sobretot el de regidora de Cultura, representaven la culminació pública de la seva estimació per Barcelona. De nació, catalana, per ciutat, barcelonina, més enllà de viatges i estiueigs com l’anual a la Mallorca de Jaume Vidal, va establir unes connexions particulars amb tres ciutats: el París dels anys cinquanta, la Badalona on va treballar i sobre la qual va escriure una novel·la, Betúlia, i Tarragona.

Els primers contactes de la Maria Aurèlia amb el Camp de Tarragona, episòdics, es van produir a principis dels anys cinquanta: una excursió escolar que va servir d’inspiració per a la novel·la L’altra ciutat i una conferència al Centre de Lectura de Reus, a la qual es refereix amb detall Xavier Amorós en les seves memòries. D’una o altra manera, s’hi va continuar relacionant a través de tarragonins i reusencs que s’introduïen en el món teatral barceloní, com Fèlix Ferrer, o de nous requeriments en forma de conferència, aquesta a l’escola Pax de Tarragona el 1966, que degué propiciar un contacte més continuat amb un grup de persones que formaven part de l’oposició al règim franquista.

Josep Anton Baixeras va narrar amb emoció la compareixença de Maria Aurèlia Capmany, per primera vegada acompanyada de Jaume Vidal en aquestes terres, a un sopar de conill amb caragols del Mas dels Casaments, al terme de la Selva del Camp, en una clandestinitat controlada, perquè prèviament l’amfitrió, Gabriel Xammar, s’havia encarregar de subornar la parella de la Guàrdia Civil que feia la ronda amb un bon berenar: “D’entre els invitats, dos personatges hi feien especialment honor, i ens honoraven: la Maria Aurèlia Capmany i el Jaume Vidal Alcover. No sé qui dels altres comensals havia fet córrer que allò podia molt bé ser que es tractés d’un autèntic viatge de nuvis. De fet, cap dels dos personatges suara esmentats en tota la nit no va fer res per desmentir-ho.”

Des del record, Baixeras considera que el convit va tenir unes conseqüències de llarga transcendència: “Molt més tard hem sabut que la visita del Vidal i la Capmany al Mas va contribuir, si més no, a fer-los prendre una decisió d’importància, no solament per a ells, ans per a la comarca: muntar-se un pis a Tarragona i, pel que fa al Jaume, incorporar-se a la ciutat i a l’elemental vida universitària que la ciutat estrenava. Vist el que això ha significat per a la, fins aleshores, neulida vida cultural tarragonina, si els caragols, per compte de caragols, haguessin estat llagostins, i el vi del Sindicat de la Selva, Chateau-qualsevol-cosa, i això, cada setmana a partir d’aquella data fins avui, la comarca encara hi hauria seguit fent un bon negoci.” L’afectuosa hipèrbole proporciona la mesura de l’entusiasme d’un home tan mesurat com Baixeras.

En efecte, a partir de la seva instal·lació a la ciutat a principis dels anys setanta, tots dos van actuar com a catalitzadors de la vida cultural tarragonina, primer des d’un pis del carrer de Pin i Soler, després des d’un altre del carrer de les Coques, davant mateix de la catedral, lluminós i parat amb un gust exquisit. Baixeras parla de comarca i, en efecte, sovint visitaven les poblacions del Camp i voltants en un moment d’inquietud política i cultural convidats a tota mena d’actes, sobretot conferències –a la Maria Aurèlia li corresponia quasi sempre parlar de la dona–. A Tarragona ciutat, el principal focus cultural del final del franquisme i de la transició va ser la llibreria de la Rambla, i allí coincidien amb escriptors com el benissetà Artur Bladé Desumvila que, tornat de l’exili, s’havia instal·lat a la ciutat. Van reforçar l’amistat amb persones influents a la població, algunes que connectaven amb la legalitat republicana, com els Lloret i els Mallol, altres actius culturalment i política, com els Baixeras i els Pujol-Malé. Per cada una de les cases esmentades va passar una multitud de joves escriptors i artistes de tota mena, alguns quan encara no havien escrit res, d’altres ja amb obra en curs, començant per l’historiador i llavors poeta Pere Anguera i per Marcel Pey, artista underground, i continuant per Montserrat Palau, Joan Cavallé, Josep Bargalló, Josep Lluís Savall, des que eren estudiants, i un llarg etcètera que inclou qui signa aquest article i molts altres a qui demano disculpes per no anomenar-los. Els barcelonins –Josep Anton Codina, per exemple– i mallorquins –Gabriel Oliver, Josep Maria Llompart– que ocasionalment o de manera més persistent compareixien acabaven de vivificar l’ambient. Allí es van gestar revistes i col·leccions de llibres i es van preparar tota mena d’actuacions literàries. Quan Antoni Torrell i Joaquim Martín van obrir el bar Poetes, a dues passes del carrer de les Coques, es va convertir en oficina nocturna de conspiracions i festes. Les fotografies d’ells dos feliços davant la desfilada de disfresses dels carnavals del local ho testimonien.

La Maria Aurèlia acostumava a passar una part de la setmana a Tarragona, fins que va ocupar el càrrec de regidora de Cultura de l’Ajuntament barceloní, que la va absorbir. A partir de llavors, tal com ella mateixa explica als dos llibres de memòries, les visites, més escasses, tenien caràcter de relaxació, d’una descompressió que l’ajudava a distanciar-se temporalment de les misèries i les tensions de la vida política. Li agradava anar a comprar a les botigues del barri vell: s’hi movia com el peix a l’aigua, era molt popular entre botiguers i compradors; li agradava cuinar i que es valoressin els plats que preparava, que eren magnífics. La ciutat li deu un esbojarrat pregó de festa major en què s’ho va fer venir bé per investir feminista Santa Tecla, la patrona.

La Tarragona que va viure Maria Aurèlia Capmany tenia poca relació amb la ciutat levítica i oficial –que continuava existint, en una altra dimensió– de la postguerra que servia de teló de fons a les vivències i els records de la protagonista de L’altra ciutat. Hi va ser feliç entre els embats de tota mena que la Fortuna reparteix en la vida dels humans. Hi va ser estimada, admirada i temuda –perquè a molta gent la Maria Aurèlia li feia por, no debades era una dona que fumava, argumentava i no callava–. Que la Universitat Rovira i Virgili –per voluntat seva però gràcies a la generositat de les seves nebodes, que tenien la prerrogativa de disposar-ne sense límits– custodiï els seus papers i els seus llibres representa una mínima compensació pels beneficis que a aquestes terres va aportar una dona valenta que va deixar una petjada profunda en aquells que la van conèixer.