On Goethe surt de l’armari i venç la Viquipèdia

A la butaca de l’habitació que dona al jardí de la casa de Weimar on Goethe va expirar, una nota encara recorda l’anècdota que el sacralitzat poeta hi va tombar definitivament el cap després de traçar tremolosament amb el dit una mena de W a la seva jove Ottilie i exclamar febrosament “Mehr Licht, mehr Licht!” (“Llum, més llum!”), en un final que ha alçat aquests darrers 186 anys molta polseguera interpretativa.

És clar que també n’hi ha una altra, de versió de la mort d’aquest home tan difícil d’encaixonar. L’any 1982, Marcel Brion, en el seu assaig sobre l’autor, es va fer ressò d’una història que deixa el considerat precursor del romanticisme en un lloc ben galdós, per a algú a qui la història ha elevat al temple dels ídols de les idees.

Volent, la dona del fill depressiu i sembla que alcoholitzat de l’august pensador retirar la mà d’entre les del moribund per deixar-lo finar tan pendent d’ell mateix com havia viscut sempre, les darreres paraules del també científic, o filòsof de la natura, segons la terminologia de l’època, haurien estat entre l’ordre i la súplica perquè li continués deixant retenir la companyia.

A l’habitació del costat, un armari encastat a la paret conté part de la biblioteca del mestre i el mostra com un humanista que, si bé va ser l’autor d’Els sofriments del jove Werther, el Faust i tants altres clàssics de la història de la literatura, Santiago Riera i Tuèbols, enginyer industrial i professor emèrit d’història de la ciència de la Universitat de Barcelona, ens presenta, a Goethe, llums i ombres. Una aproximació al gran humanista europeu, didàcticament sense manies doctorals com un precursor de la necessària visió holística del món –o obertura de mires de la reduccionista especialització de què ni la Viquipèdia no se n’escapa– si no ens en volem anar tots plegats a fer punyetes.