El sempre canviant port de les aromes

La narració atrapant de la novel·la El port de les aromes, de John Lanchester, es mou entre el Londres i el Hong Kong que van dels anys trenta fins a finals del segle XX, quan la colònia britànica torna a mans xineses. Una trama absorbent i una ambientació excel·lent ens traslladen a una ciutat cosmopolita, vertiginosa i sofisticada, que reuneix mons diferents i encarna com poques què vol dir la globalització. Però en els darrers anys aquesta urbs de trànsits constants ha viscut alguns canvis frenètics. “Res dura eternament a Hong Kong”, assegura l’antropòleg Gordon Mathews, un estudiós de les Chunking Mansions, cinc blocs on hi viuen unes cinc mil persones, que reprodueix a petita escala la vida en aquesta metròpoli vital i innovadora, coneguda pels molts gratacels, un eficient sistema de transports, una inacabable oferta gastronòmica i unes universitats que atreuen estudiants dels cinc continents.

La revista Altaïr Magazine dedica el seu últim monogràfic a aquesta ciutat del delta del riu de les Perles, on el més vell i el més nou conviuen amb alguna fricció i li atorguen una imatge única. La revista ofereix una interessant entrevista amb Gordon Mathews i ens porta de viatge guiats per alguns hongkonguesos per mostrar-nos com batega un espai condicionat per l’escassedat de sòl. Hong Kong creix cap amunt fins al punt que és la ciutat amb més gratacels del planeta, tot i que sota els apartaments construïts durant la dècada dels cinquanta encara hi ha botiguetes i petits negocis que ocupen un pam de terreny i lluiten per no desaparèixer enmig de la selva de ciment. Una selva molt transitada pels humans. A Hong Kong, com diu l’arquitecte Joseph Ng en un dels articles, “mai camines sol pel carrer”. I això condiciona la manera de viure-hi.

Dels reportatges del monogràfic sobresurt una reflexió de la professora i traductora noruega Cecilia Gamst Berg, resident a Hong Kong des de fa dècades. Ella denuncia les hores baixes de la cultura i la llengua cantoneses davant la piconadora del mandarí que imposa Pequín i que estén cap als territoris amb una identitat diferenciada com són ara el Tibet, la Mongòlia Interior i Yunnan. Durant anys, a les escoles s’ha castigat els nens i nenes que parlessin cantonès i s’obliga els mitjans de comunicació a passar-se al mandarí. Explica també Gamst Berg que les principals empreses de la Xina continental s’estan instal·lant a Hong Kong i no canvien els logotips. Tota una cultura està en vies de desaparició. I el pitjor és que als habitants de Hong Kong ja els sembla bé acceptar-ho. Si bé Altaïr dedica espai al conflicte lingüístic, en canvi passa d’esquitllentes per un fenomen com és la Revolució dels Paraigües, el moviment impulsat per universitaris que reclama més democràcia per a un lloc singular com Hong Kong.

Prefereix la nova etapa d’aquesta publicació de factura cuidada i generosa oferta de continguts audiovisuals fer una aposta més decidida pels reportatges gastronòmics, sobre disseny i cinema, sense oblidar l’aportació d’un viatger català a tot arreu com és l’incombustible Xavier Moret. Cal destacar-ne, per acabar, un reportatge sobre grafits firmat per Jordi Brescó, que trepitja carrer i n’aporta detalls curiosos com ara que a Hong Kong no hi ha bancs (ningú té temps per aturar-s’hi i asseure-s’hi) tot recuperant l’alè del periodisme literari que sovint impregna el llarg recorregut d’aquesta revista de capçalera per als viatgers.