L’art del pare de Shrek i de la romana

Blackie Little, la secció de Blackie Books dedicada al gènere infantil, ha iniciat una col·lecció de clàssics per a primers lectors. L’edició en tapa dura utilitza un paper de molta qualitat, com fan servir, per altra banda, la majoria d’editorials del sector.

Els dos primers títols que podem llegir en català (i castellà) són Irene la valenta i Doctor De Soto. Dentista d’animals. Dues obres ben diferents de William Steig (Nova York, 1907 - Boston, 2003), que va ser un autor de culte, com a caricaturista a capçaleres mítiques com Newsweek i New Yorker (més de 100 cobertes i unes 1.600 il·lustracions, només en la segona) i també com a autor d’infantil. Un dels seus personatges més coneguts, encara més després de la pel·lícula del 2001, és l’ogre Shrek.

La trajectòria de l’autor té la curiositat que no va començar a publicar llibres infantils fins que no tenia 70 anys. És clar, que en va viure 95...

La Irene és la filla d’una modista modesta que ha de travessar un bosc, en plena tempesta de neu, per dur un vestit nou fins al palauet d’una duquessa. La seva perseverança venç totes les inclemències i és ben recompensada. Hi ha una il·lustració a cada pàgina, amb unes quantes ratlles de text per dalt i per baix.

La mateixa distribució de dibuixos de to clàssic s’aplica a la història del ratolí dentista. Una faula en què el diminut metge i la seva dona escapen de les males intencions d’una guineu. La traducció cau en algunes ocasions en el catanyol, llàstima. Aquests petits problemes de traducció no passen al llibre Dues ales, de les italianes Cristina Bellemo i Mariachiara Di Giorgo. El text, de fons poètic, és respectat per la traductora.

L’obra ens narra la història d’un homenet que descobreix dues ales al seu jardí, a tocar d’un arbre. Busca de qui són i, finalment, descobreix que no se les ha deixat ningú, han brotat allà, com una planta. I la llavor és una capsa de tresors que va enterrar de petit, amb elements com ara “un guant vermell desaparellat, que li havia escalfat ara una mà ara l’altra [...]; un mocador que havia recollit dues llàgrimes i un esternut [...]; la forquilla amb una dent de menys amb què havia après a cargolar els espaguetis”... I l’home es posa les ales i alça el vol. Una visió tendra, més poètica i filosòfica que dramàtica, de com arribem al final de la vida.

Les il·lustracions amb aquarel·la de Di Giorgo són càlides i lluminoses alhora, barrejant l’esbós i el detallisme, els grans traços amb els matisos. Magnífiques.

L’estil recorda al del gran Sempé, en concret el d’El senyor Lambert, tot i que Di Giorgo (Roma, 1983) ha conreat estils molt diversos, com la majoria dels bons il·lustradors. Dues ales és un àlbum que, com tants altres, el poden llegir els nens, sí, però els que en gaudiran amb més intensitat són els adults.