“Valoro molt el risc en el treball d’interpretació”

El primer que em va atraure va ser el director. Oriol Paulo té una filmografia curta, però molt potent, i escriu històries molt interessants. A més, ha fet un càsting important, amb gent jove i actors experimentats. I jo que tinc el gruix de les meves escenes amb dues actrius que admiro molt, Nora Navas i Clara Segura, no podia deixar passar aquesta oportunitat. Per a mi, són les millors de la seva generació. Hi havia prou ingredients per embarcar-me en aquest projecte. A més, el meu personatge és molt interessant, tot i que no en puc revelar gaires detalls. Té un passat bastant fosc i l’encontre amb el personatge d’Adriana Ugarte fa trontollar tota la seva vida. En aquesta pel·lícula no tot és el que sembla, hi ha molta ambigüitat i els personatges tenen dues cares. En aquest sentit, el meu personatge aporta llum i foscor.

Sí, de vegades és difícil, sobretot en una pel·lícula com aquesta, en què has d’interpretar el mateix personatge durant 25 anys. Però també són reptes que fan que l’actor surti de la zona de confort. Jo valoro molt el risc en el treball d’interpretació. Quan veig treballs de companys que no han sortit bé, però han assumit riscos a l’hora de crear el personatge, agraeixo molt el seu esforç, més que el treball que un ja sap que funcionarà.

No ho sé, però també em sento un privilegiat per haver fet un personatge com el de Saturno a Águila Roja durant tant de temps, em va donar prestigi i popularitat. Em va suposar un coixí econòmic que em va permetre produir teatre. És cert que amb La isla mínima hi ha hagut un salt qualitatiu en els treballs que m’han ofert. Potser han deixat de veure’m com un actor que es movia bé a la comèdia i han descobert que també em moc bé al drama o el thriller. M’ha obert un ventall de possibilitats molt més gran del que hi havia. De tota manera, sempre he treballat al teatre, a la televisió, que és un mitjà on disfruto molt, i en el cinema. He fet treballs de molta repercussió, em considero un dels actors més privilegiats del país.

Sí, hi ha una interferència entre dos temps, entre el passat i el present, i hi ha una història que en podríem dir de ciència-ficció. Quan dius ciència-ficció sembla que hagin de sortir uns animals del futur, però Mirage més aviat juga amb el temps, sembla un trencaclosques. L’espectador haurà de gestionar molta informació fins que lligui caps i entengui el que passa. Al final té girs sorprenents.