Un heroi contradictori

“I així va néixer l’immortal 7è regiment de Cavalleria, que va buidar les praderies per a l’avenç de la civilització posant fi a la Raça Roja”. Aquest rètol sobreposat a les imatges, a mig metratge de Van morir amb les botes posades, traspassa els llindars del racisme i la manipulació històrica. És el setè de Cavalleria comandat pel general Custer que va ser liquidat per les tribus índies a Little Big Horn, tot i que, més endavant, la raça roja va ser exterminada. Seria més apropiat parlar de genocidi indígena que de la gesta d’un regiment immortal.

Malgrat aquest exabrupte, Van morir amb les botes posades es mostra crítica amb el personatge de George Armstrong Custer i amb la violenta expansió de l’home blanc cap a l’oest dels Estats Units. “Si fos indi, lluitaria al costat de Cavall Boig fins que vessés la meva última gota de sang”, arriba a dir Custer en el film, quan veu que el govern del seu país traeix la paraula donada als indis. La pel·lícula culpa explícitament els blancs corruptes del desastre de Little Big Horn. “Poques pel·lícules de Raoul Walsh presenten tantes contradiccions com Van morir amb les botes posades”, escriu el crític Quim Casas a Películas claves del western (edicions Robinbook). En un clima prebèl·lic (el film s’estrena el 1941, poc abans que els EUA entrin a la II Guerra Mundial), Walsh retrata Custer com un heroi, però el mostra arrogant, anàrquic, indisciplinat i amb una afició autodestructiva a l’alcohol. El cineasta explora les contradiccions d’un personatge que altres pel·lícules han retratat com un boig, racista o genocida.

La pel·lícula arrenca amb l’arribada de Custer a West Point, on és objecte de burla per part dels seus superiors pel seu caràcter arrogant. La seva manca de disciplina i les males notes que obté a l’acadèmia no li auguren un futur militar brillant, però l’esclat de la guerra de Secessió li obre la porta a entrar en combat com a oficial de l’exèrcit del nord. Amb les seves càrregues suïcides al capdavant dels regiments de cavalleria, té un paper decisiu en diverses batalles i es converteix en un heroi de guerra. Inadaptat en temps de pau, marxa amb la seva dona (Olivia de Havilland) a un llunyà fort de la frontera, en una zona en litigi amb els siouxs del gran cap Cavall Boig (Anthony Quinn).

La pel·lícula està plena d’inexactituds històriques. Per començar, Custer era d’origen humil i va entrar a West Point gràcies a una beca, i no acompanyat d’un criat i cinc gossos. “El western no és la història de l’oest, sinó un gènere narratiu que aporta les seves pròpies llegendes, i pren la història com a pretext i punt de partida”, ens recordava Javier Coma a La gran caravana del western (Alianza Editorial). En l’inici i en la primera meitat de la història hi ha diverses escenes amb un toc d’humor que va desapareixent a mesura que el personatge madura i s’acosta al seu destí tràgic. “Walsh va edificar una tragèdia shakespeariana –va escriure Javier Coma– en què el protagonista, militarisme a banda, arriba a quedar acorralat per les seves contradictòries conviccions (el seu deure com a soldat, el seu reconeixement que l’enemic tenia raó) i es llança a un sacrifici final que li permetria ser coherent amb totes les seves creences.”

El final és emotiu i té una doble lectura. “Passejar al teu costat per la vida ha estat un plaer”, li diu Custer a la seva dona en acomiadar-se’n, plenament conscient que s’immolava (600 soldats contra 6.000 indis). Un adéu que també va prendre sentit a la vida real: Errol Flynn i Olivia de Havilland, una de les parelles més famoses del Hollywood clàssic, es van acomiadar amb aquesta escena després de rodar vuit pel·lícules junts, entre les quals hi ha Robin de los bosques, El capità Blood o La carga de la Brigada Ligera.