“Durant el març Terrassa ostenta la capitalitat del jazz a l’Estat”

Sí, el pícnic és un acte que forma part del festival des que es va gestar, ara fa vint anys. És una jornada que dura moltes hores, de les 12 a les 6 de la tarda, i el que pretén és fer viure el jazz en un parc urbà i combinar la música en viu amb activitats de lleure i gastronomia. Són quatre concerts consecutius en un escenari amb una programació molt contrastada, eclèctica, pensada per a un públic molt divers, familiar i heterogeni.

El festival ja havia arribat a les 17 edicions amb un model molt consolidat, i es podia fer un pas enllà amb una jornada que fos de tot un dia. Es va inaugurar el primer tram del parc de Vallparadís, el Torrent de les Bruixes, i es va veure l’oportunitat de plasmar la idea en un parc urbà. Va néixer amb la idea de pícnic, de passar un dia de lleure en un parc urbà dins del festival. Va triomfar des de la primera edició i s’ha mantingut el model amb molta participació. Durant quinze anys es va fer al Torrent de les Bruixes, però el parc va créixer i es va buscar un nou emplaçament perquè l’inicial era un pèl just. Es va traslladar a la zona sud del parc, un espai més pla, que permet més mobilitat, un escenari fix amb molta visibilitat, i també va permetre descentralitzar el festival.

Sí, és un dels elements d’èxit del festival. Per descomptat és la programació, el prestigi que té musicalment parlant. La qualitat en la programació nacional i internacional l’ha posicionat com un dels festivals referents dins del món del jazz. Paral·lelament hi ha tota la dimensió popular, que des de la primera edició de l’any 82 s’ha intentat mantenir perquè està dins de l’ideari de l’associació d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals que inclou la vocalia de jazz. La popularització del gènere va ser des de la primera edició un dels eixos del festival. Ja fa ben bé una dècada que el festival té una dimensió ciutadana i, per tant, se l’ha fet seu molta gent que probablement el jazz no era la seva música. Participen sentimentalment del festival, i això ha provocat que hi hagi col·lectius i entitats de diferents àmbits que van més enllà del que seria estrictament la cultura vulguin participar-hi i proposin activitats que complementen l’oferta musical.

Durant el març Terrassa ostenta la capitalitat del jazz a l’Estat espanyol. No puc dir que passi sempre, però coincidint amb el festival i gràcies a una història de quasi seixanta anys de Club de Jazz amb activitats durant tot l’any, s’ha aconseguit que aquest mes Terrassa sigui capdavantera. El festival és molt important per al Club de Jazz, conegut com Jazz Terrassa, per l’entitat i la ciutat, però la tradició del jazz ve més enllà del festival i es manté durant tot l’any amb una activitat regular de concerts a la Nova Jazz Cava.

Ja s’havia fet anys enrere a Sabadell, Rubí, Sant Feliu de Llobregat, però s’havia aturat. L’any passat ja es va fer algun concert a poblacions properes com Viladecavalls, que repeteix, i aquest any també es trasllada una activitat a Matadepera i Vacarisses. És una novetat el fet d’ampliar poblacions, i el canvi respecte d’abans és que aquestes volen compartir el festival, i és un pas endavant.

Viu una recuperació després d’uns anys de molta reducció pressupostària. Fa una dècada més o menys va patir una reducció del 50% del finançament que va obligar a aprimar, a escurçar el festival o complementar-lo amb altres activitats, a no poder portar figures en exclusiva a Europa com s’havia fet anys enrere. Hem passat uns anys complicats, però sí que es veu una mica de llum. S’ha aconseguit mantenir el prestigi i l’afluència de públic, tot i que el públic de pagament va tenir una davallada. Comencem a no patir tant, comença la recuperació.

És molt important mantenir el que es té. Els festivals de música i especialment de jazz, i especialment si estan organitzats des d’una entitat cultural, el seu principal objectiu és resistir, que és el que ha fet el Jazz Terrassa al llarg dels anys. L’important és ser-hi sempre. Seguir il·lusionant amb el que nosaltres proposem com a col·lectiu un públic, uns músics i uns patrocinadors.

Sí, el festival no s’acaba amb el pícnic. Queda molt. Per exemple, la nit de blues, que es fa avui, ja és un clàssic. I de concerts més nocturns internacionals queden pesos importants com Chano Domínguez &Paolo Fresu, el concert al Centre Cultural d’Uri Caine i la cloenda, que serà el 24 i que és quan es lliurarà el guardó Jazzterrasman a Pau Bombardó.