Víctor Català, sense límits

Diguem-li Víctor Català, per fer-ne via i perquè és tal com ella firmava els seus llibres. És l’única concessió al retrat oficial que s’ha permès el Club Editor a l’hora d’emprendre la publicació, en quatre volums que aniran sortint al llarg de dos anys, de l’obra narrativa completa de l’escriptora: prop d’un centenar de contes i nouvelles que faran més de dues mil pàgines d’alta literatura. La resta és tot nou, en aquest acostament insòlit a un dels nostres clàssics més maltractats. Ho és l’aposta contra corrent per la narrativa breu d’una autora canonitzada per una novel·la, i quina novel·la!; ho és l’elecció d’un ordre de publicació invers, començant pels últims contes, escrits a la ratlla dels vuitanta anys, fins als primers, els contemporanis de Solitud i els Drames rurals; ho és per la gosadia de defensar la modernitat de la més vuitcentista de les escriptores del segle XX, i ho és, sobretot, la correcció de la imatge dominant fins ara, entestada a servir-nos el retrat d’una senyora de províncies que escrivia tal com devien parlar els morts d’antany.

El projecte té alguna cosa de revoltant: on hem tingut endreçada fins ara aquesta portentosa Víctor Català? Per a l’editora Maria Bohigas es tracta d’“un cas típic a Catalunya”: incloure un títol entre les lectures prescriptives a l’escola i deixar la resta de l’obra del mateix autor en un complet oblit. El resultat, pel que fa a Víctor Català, és que la major part de la seva producció és introbable, i mentrestant es priva els lectors d’“un territori literari molt ampli que inclou poesia, teatre, contes, assaig i manifestos artístics”. Editar Tots els contes de l’escriptora de l’Escala és un projecte sense cap dubte ambiciós, però no pas un salt al buit. Maria Bohigas recorda l’èxit inesperat que va tenir pel Sant Jordi del 2015 la reedició, gairebé un segle després que hagués vist la llum, de la novel·la Un film (3.000 metres), tan reivindicada per Francesca Bartrina, una de les lectores més atentes que ha tingut mai Víctor Català. En dos anys, n’han fet ja quatre edicions, i va en camí de consolidar-se com un long-seller del Club Editor. La nova aventura editorial, doncs, aspira a normalitzar allò que en el seu moment podia passar per un fenomen fugaç, ara recuperant els contes, del primer a l’últim, tots d’una “varietat prodigiosa”, assegura Bohigas, “amb aquesta presència fabulosament vívida del paisatge, de les coses materials, i enmig d’un univers d’emocions com només ella sap compondre.”

Llegint la primera entrega, que reuneix els llibres Vida mòlta, de 1950, i Jubileu, de 1951, és a dir, els que va lliurar a la impremta quan ja era una anciana, s’entén molt millor la sèrie de fotografies escollides per a cada una de les portades, en què l’escriptora adopta un aire inequívocament napoleònic. En tenia motius. Víctor Català va viure quasi cent anys, la meitat dels quals se’ls va passar escrivint, fins i tot en temps de proscripcions greus, i més per a una dona que tenia la dèria d’abordar històries reals, amb personatges de carn i os, encara que suessin, els pudís l’alè i tinguessin les ungles ennegrides d’escarbotar la terra. “Els humans som una eina defectuosíssima”, fa dir a un dels seus personatges. I més endavant, en una espècie d’eco, un altre assenteix: “La més bella i decorativa de les teories no pot res contra la realitat dels actes.” Era pessimista, Víctor Català? Més aviat era bastant observadora, i molt més oberta de mires del que sovint el retrat enciclopèdic permet entreveure. Contra el mite ruralista, de fet, en els seus contes hi ha una presència notòria de la modernitat urbana, de la mundanitat dels “cocktails provocatius”, de les senyoretes pintades com “nines de fira”, amb “els seus llavis de vampiressa de per riure”; de les prostitutes, fins i tot, i dels nous rics, dels especuladors immobiliaris, dels marits que maltracten les dones i de bohemis quasi marxistes com el Roig del conte Lenín.

“Som davant d’una obra que té per horitzó aquesta cosa tan reivindicada, tan pensada i, alhora, tan fràgil i tan difícil que és la llibertat”, assegura Blanca Llum Vidal, que ha tingut cura de l’edició del primer volum i supervisarà també els dos següents, corresponents a Contrallums i La Mare Balena (és previst que aparegui al novembre), i Caires vius, Ombrívoles i Drames rurals (anunciat per al febrer del 2019), mentre que el quart de la sèrie, per a finals de l’any que ve, s’ha encomanat a l’estudiosa Irene Muñoz, que per primera vegada permetrà llegir la versió íntegra de Mosaic, de 1946, a més dels contes dispersos o inèdits. Cada volum incorporarà un postfaci. El primer l’ha escrit Enric Casassas, que no dubta a emparentar l’autora amb Gautier, Barbey, Poe o Hardy, de la mateixa manera que Maria Bohigas hi detectava ressonàncies de Flannery O’Connor, “per la ferocitat”, i de Virginia Woolf, “per la subtilesa”.

“Llegir Víctor Català és pràcticament una manera de cuidar-se”, conclou Blanca Llum Vidal. El llançament coincideix amb la primera antologia de contes de Víctor Català traduïda a l’anglès per al mercat americà, Silent Souls (ànimes mudes), de la qual ha tingut cura Kathleen McNerney.