Ballar cap a casa

La sortida cap a Europa dels ballarins per professionalitzar-se és una constant que es manté des dels anys vuitanta (amb exemples com ara Cesc Gelabert i Maria Rovira). Si abans el viatge es produïa per ampliar els coneixements, avui també hi ha una certa sortida per a la professionalització com a ballarins d’altres companyies. És una sortida que demostra una notable precarietat en el sector de la dansa a Catalunya, però que, d’altra banda, permet una connexió directa amb la punta de llança de la dansa contemporània de tota Europa. La sortida més o menys voluntària sovint demana un retorn. Fa pocs dies, van coincidir en la cartellera l’anunci de dos inicis de retorns. Els de Marina Mascarell i Aina Alegre.

D’una banda, Mascarell presentava a Barcelona Three Times Rebel (inspirant-se en el poema de Maria-Mercè Marçal) a la sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors. Era una segona visita, després de debutar el 2016 amb Mongrel, una peça feta per encàrrec amb la Göteborgs Operans Danskompani. Aquest quintet, que fa una reflexió sobre la desigualtat entre home i dona, ja sota el segell de companyia pròpia, va servir per fer oficial que ella serà una de les noves artistes associada al Mercat de les Flors, sota la direcció d’Àngels Margarit. La nova directora va anunciar que aniria fent públiques les noves incorporacions a mesura que es vagin presentant coreografies aquesta temporada.

El dia abans, Alegre presentava a la premsa la seva segona coreografia (El dia de la bèstia) a la Sala Hiroshima. Aquesta sala privada del Paral·lel li ha ofert la possibilitat de poder vincular-se com a artista resident, que va molt més enllà del que significa ajudar a la residència tècnica i donar suport econòmic a la producció. Hi ha un treball més de fons que implica trobar un circuit per presentar la nova peça al circuit català i estatal. I en el cas de la Hiroshima, d’obrir vincles en altres petites sales d’arreu d’Europa per teixir una xarxa que visualitzi i posi en valor aquests artistes que ronden la trentena d’edat.

Marina Mascarell fa 12 anys que treballa a Amsterdam. Des de fa temps, que ha anat normalitzant el seu pas cap a coreògrafa, fent encàrrecs per a companyies de molta potència. A Mongrel, per exemple, hi havia un repartiment de 12 ballarins i 3 músics en directe. La valenciana (que el 2015 va rebre el premi de dansa del BNG Bank, en ser considerada una artista de gran projecció i de molt talent) té clar que en la seva biografia personal no contempla viure sempre a Amsterdam. En aquest sentit, la invitació del Mercat de les Flors li permet fer un primer pas de tornada. Però comprova que a Europa hi ha molt més normalitzada la dansa contemporània amb molta més atenció per part de les administracions i també dels espectadors.

De Vilafranca a París

El cas d’Aina Alegre, veïna de Vilafranca del Penedès, que va marxar a París a ampliar els seus estudis de dansa als 21 anys és paral·lel. El seu treball, de fet, és un cant al retorn perquè El dia de la bèstia (Le jour de la bête) remet a una celebració festiva, de comunitat, que no es produeix amb la mateixa llibertat al centre d’Europa: “Un projecte artístic sorgeix d’una mancança.” Alegre considera que a la Mediterrània és molt habitual la celebració de festes en què es permet saltar-se les convencions socials (com podria ser el Carnaval). I com aquestes celebracions construeixen comunitat o reforcen els seus integrants com a membres d’una societat, individualment. A l’Estat francès, l’individualisme és predominant i ella reivindica els moments de comunitat. La jove coreògrafa ha investigat durant un any i mig com traslladar accions de festa (s’hi poden veure els castellers o una processó, aventura Gaston Core, director de la Hiroshima) a l’escenari. Però supera, en molt, traslladar els moviments de la dansa folklòrica a la contemporània: tradueix el discurs de comunitat i festa a un escenari en què hi ha sorra a terra on el moviment dels ballarins deixa unes petjades, un rastre.

El treball de Marina Mascarell ha fet un tomb a partir de Three Times Rebel. Fins al punt que, si ha de revisar coreografies anteriors, mira d’adaptar-les a la seva nova cosmovisió, tot i que apunta que va entrar en la lluita a favor de la igualtat d’oportunitats “de manera orgànica”, sense forçar res. I és que, des del 2015, s’ha endinsat a entendre i reivindicar el feminisme i reclamar igualtat entre l’home i la dona en tots els aspectes de la vida. Per això, en el seu repartiment hi ha cinc ballarins (quatre noies i un noi), però cap desenvolupa el seu rol de gènere. De fet, si va triar el ballarí és perquè el va identificar amb l’Orlando que descriu Virginia Woolf, “icona del feminisme”, com l’home que descobreix que vol ser dona i que conclou amb una contundent: “Ell era el mateix però el seu destí havia canviat.”

Quarta generació del retorn

Diumenge passat, en un debat amb motiu dels premis de la Crítica (que s’entreguen aquest dilluns), la periodista Clàudia Brufau parlava de la quarta generació de coreògrafs. Molts havien fet el salt a Europa (“com si fos un Erasmus”, ironitzava Pere Faura) i tornaven a Catalunya. Faura serà un artista resident al Mercat a partir d’ara i això li donarà certes oportunitats per anar estabilitzant el seu projecte de ballarí i coreògraf.Un altre cas sonat és el de Lali Ayguadé, que, fa poques setmanes, representava el seu segon muntatge de la trilogia de la transformació Iuanme, al Mercat de les Flors. Ayguadé, ballarina de coreògrafs com ara Akram Khan i Hofesh Shcheter, va tornar a Barcelona fa cinc anys. Reconeixia, en un article abans de l’estrena d’aquest muntatge, la dificultat de fer-se un espai en la cartellera catalana. I, alhora, la possibilitat de créixer a partir de conèixer experiències paral·leles com ara el teatre de carrer (Incógnito, 2014) o el circ amb Bèsties del Baró d’Evel, que tornarà a l’abril al Mercat.