Un Nobel a l’òpera

Amb la seva aura de misteri habitual, Bob Dylan torna aquesta setmana a Barcelona, on encara no ha actuat d’ençà que, la tardor del 2016, va ser guardonat amb el premi Nobel de literatura per “haver creat una nova expressió poètica dins la gran tradició de la cançó americana”. Dylan, que el maig complirà 77 anys, actuarà demà i dissabte al Gran Teatre del Liceu, on fa setmanes que no queden entrades –les de platea, a 300 euros– per veure’l cantar per onzena vegada a Catalunya. Seran, tot just, el sisè i setè concert que el bard de Minnesota fa enguany, després dels que ha ofert aquests darrers dies a Lisboa, Salamanca i Madrid. Els repertoris, pràcticament inalterables, només inclouen tres dels estàndards del great american songbook que Dylan ha enregistrat en els seus tres darrers discos d’estudi (The september of my years i Full moon and empty arms de Frank Sinatra i Once upon a time de Tony Bennett) i inclou èxits com It ain’t me babe, Higyhway 61 revisited, Simple twist of fate, Tangled up in blue, Desolation row i –ja als bisos– Blowin’ in the wind i Ballad of a thin man. El repertori, sempre de vint temes, també és generós amb les cançons, estàndards a banda, que Dylan ha fet els darrers vint anys (i, en especial, les que provenen del disc Tempest, del 2012), com per exemple Pay in blood, Soon after midnight i Early roman kings. En el segon concert a Madrid, dimarts passat, el repertori, però, va quedar escurçat a divuit cançons després que Dylan abandonés l’escenari enmig de Thunder on the mountain pels problemes tècnics del seu micròfon i no tornés a l’escenari fins vint minuts després.

Dylan –que aquesta vegada tampoc ha permès l’entrada al teatre de televisions i fotògrafs professionals– no agafa la guitarra en cap moment, toca el piano en disset de les peces del concert i, quan aborda els estàndards, canta dret i sense cap instrument al centre de l’escenari. Es fa acompanyar d’alguns dels músics amb qui ha mantingut la relació professional més duradora dels seus quasi seixanta anys de trajectòria: Tony Garnier (baix), George Recile (bateria), Stu Kimball (guitarra rítmica), Charlie Sexton (guitarra solista) i Donnie Herron (mandolina, violí, banjo i pedal steel).

Dylan va debutar a Barcelona l’any 1984 amb un concert al Miniestadi i, d’aleshores ençà, ha actuat dos cops al Palau d’Esports de Montjuic (1989 i 1999), quatre al Poble Espanyol (1992, 1995, 2004 i 2010) i un a Pedralbes (2015), a més dels dos concerts que els anys 2006 i 2012 va oferir a Cap Roig.