“Sense pintar, s’hauria tornat boig”

I desorganitzat. Quan va morir, vam entrar al seu magatzem de Castelldefels i vam quedar glaçats. Allò era un caos absolut. No se n’havia cuidat gens. Però des de la seva lògica, s’entén tot: quan una obra ja estava feta, deixava d’interessar-li. Molta peça es va destruir. D’una banda, perquè contenia matèria viva, i, de l’altra, perquè ell l’havia abandonat en un racó amb, i et posaré un exemple real, una fuita d’aigua a sobre.

Vam inventariar totes les peces, les de Castelldefels i les d’Agramunt, amb celeritat perquè crec recordar que només teníem tres mesos per tramitar l’acceptació de l’herència. I, com et dic, vam haver de prendre decisions dràstiques perquè hi havia molta peça que s’havia de sacrificar. Estaven en tan mal estat que eren irrecuperables. Les tenim documentades, però ja no existeixen.

Cap ni una! Si en Guino no hagués pogut ser pintor hauria embogit. No hauria pogut fer res més, perquè per ell la pintura era el seu idioma, la seva forma d’expressar-se. Però no veia l’obra d’art com res sagrat. Quan va començar la guerra de l’Iraq, tots els seus quadres l’evocaven. Quan es va acabar, va agafar un altre discurs. Hi ha una anècdota que l’explica molt bé. Hi havia gent que li demanava que li restaurés una peça antiga, i ell els la tornava totalment diferent. Això li va passar a la pobre Lourdes, una amiga seva de Mallorca, també artista. Tenia una peça que se li havia fet malbé, la va enviar a Barcelona i al cap de res en Guino va morir. Em va dir que la volia recuperar, me la va descriure i em vaig posar a buscar-la. No la trobava enlloc. Va venir ella i tampoc la va reconèixer. Fins que vam veure un llenç repintat de blanc. En Guino volia començar-la de zero! Així era ell: tot el contrari d’un productor de quadres o del que jo en dic un funcionari del pinzell.

Totalment. Res li era aliè. Estava per tot i per tothom. Una altra cosa eren els partits polítics, i això sí que no feia per ell. A casa seva s’havien fet reunions del comitè central del PSUC, perquè la meva mare estava molt polititzada. S’ho passava fatal. Ell sempre deia: “L’única bandera que m’agrada és la pirata.” I va acabar dient: “De la bandera, ni el pal.” Militava en la vida. I era un gran lluitador de les llibertats. Fa uns tres o quatre anys, el Jordi Carrió em va dir que tenia una peça que en Guino volia donar a Xile quan s’hagués implantat la democràcia. I la hi vam acabar portant, sí.

Com a home o com a pare? Perquè no és ben bé el mateix... Com a home, vaig arribar a la conclusió que era un savi. Deia coses molt profundes i visionàries. Era un gran conversador, però també era un home de molts silencis, amb molta necessitat d’introspecció i de meditació. El recordo mirant a l’infinit. Com a pare... [riu] era un cas com un cabàs. Els meus pares estaven separats i quan em tocava estar amb ell, sempre, i quan dic sempre vull dir sempre, quedàvem per dinar i arribava tard, després m’arrossegava a les ferreteries perquè havia de comprar eines i més tard quan anàvem al cine s’adormia i roncava i jo em moria de vergonya. També em portava a les galeries i em deixava entretinguda dibuixant. Molts dels meus gargots, i també els dels meus fills, els acabava incorporant a les seves obres.

Que era un artista total. Era un gran pintor, un gran escultor, però és que també era un gran cuiner i... un gran músic! Un dia va descobrir una gravadora que corria per casa i es va posar a cantar. En una exposició a la galeria Joan Prats va posar la cinta sense dir que era ell. Va agradar. Els que són artistes de debò no ho són només en un camp. També hem descobert uns quaderns amb anotacions seves i estan molt ben escrites. No va tenir, i això em fa molta ràbia, la necessitat d’escriure unes memòries. Haurien sigut fantàstiques.

D’entrada, no volia fer-lo enlloc. Deia que la paraula fundació li sonava a mausoleu. En Guino no tenia cap voluntat de transcendir. Va ser gràcies a la insistència de l’alcalde d’Agramunt de llavors, Josep Huguet, que es va animar, perquè li va donar carta blanca perquè fes el que volgués. I la veritat és que s’ho va passar teta. T’he de dir que jo soc del parer que no cal una fundació per a cada artista, entre d’altres raons perquè no és sostenible. El que defenso és que tots els artistes han d’estar representats. M’ho he plantejat moltes vegades, de fer un espai compartit, per exemple del grup Taüll. Però el cert és que, tal com el va concebre Guinovart, és incompatible. La seva obra s’ho menja tot. Dit això, dels magatzems que també es va fer construir als afores del poble, hi ha unes maquetes precioses del que amb tota probabilitat ell s’imaginava que seria una segona fundació.

És incomprensible, perquè és una generació d’una creativitat desbordant. I, hi insisteixo, no et parlo només de Guinovart, et parlo de tots. I d’aquí a caure en l’oblit no hi ha res. No diuen que hi creuen tant, en la cultura? Doncs no ho demostren. T’he de dir que confio en el projecte que té el MNAC d’incorporar-los, per fi, a les seves sales. El Pepe Serra i l’Àlex Mitrani estan decidits a fer-ho.

Ell va ser un artista lliure que no es va vincular a lemes ni a galeries, i aquesta independència li va suposar un cost que va assumir. Tampoc hi va ajudar aquell artista que va posar pals a les rodes de forma descarada als altres artistes. Els va anul·lar a tots. En Guino no era una persona ressentida, però tenia el seu ego, és clar. Un ego ben entès, gens destructiu.

Jo remava professionalment en sentit contrari, però el meu pare, que només volia gent de confiança al seu voltant, de fet només gent de la mateixa família, m’hi va acabar portant. Un dia em va demanar que anés a recollir, crec que era un gravat, en un estudi que tenia al carrer del Call. Em vaig trobar tota l’obra gràfica tirada al terra. Horrorós. Em va dir que ell no tenia temps d’ocupar-se’n i m’hi vaig posar jo, amb ajuda, perquè allò era una feinada titànica. Així vam començar, fins a catalogar 1.300 exemplars diferents, i encara no hem acabat. Però és en aquell moment que vaig prendre consciència que havia d’endreçar el treball del meu pare perquè si no desapareixeria. Llavors només gestionàvem l’obra gràfica, la original seguia sent cosa seva. I ja t’he explicat com ens vam trobar el magatzem de Castelldefels quan va morir...

Totes les grans institucions ens han donat suport. I ens hem endut una sorpresa molt agradable, que desconeixíem. En Guino era profundament humil i generós. A tot arreu hi hem trobat complicitat. No hi ha entitat amb la qual ell no hagués col·laborat, amb obra i amb afectes. Tothom parla dolçament d’ell i vol fer la seva aportació a l’Any Guinovart. Han anat sorgint iniciatives i homenatges espontanis, i no hi comptàvem. És emocionant.

Que en Guino era un artista polièdric, amb mil i una vessants. La traca final serà, el 2019, l’exposició antològica a la Fundació Vila Casas, i té una clara voluntat internacional. Després de Barcelona, marxarà a l’estranger. També anirà a Madrid.