L’epicentre del catalanisme
Els dies 29 i 30 de juny del 1895, els delegats de la Unió Catalanista es van aplegar a l’antic ajuntament d’Olot per tal de celebrar la seva quarta assemblea
La trobada va permetre impulsar unes bases centrades en “les obres públiques segons els principis regionalistes”
El 29 i el 30 de juny del 1895, la vila d’Olot es converteix en el principal referent del catalanisme, la ciutat escollida per celebrar la quarta assemblea de la Unió Catalanista. La plataforma ha estat creada quatre anys abans amb la voluntat d’agrupar entitats, mitjans de comunicació i personalitats del catalanisme, i, des de bon començament, ha maldat per estendre la bona nova arreu del país. Les primeres assembles s’han celebrat a Manresa, Reus i Balaguer, i correspon a Olot el privilegi d’acollir la quarta. A banda del desig d’arribar a tot el país, l’elecció de la població de la Garrotxa també vol ser un reconeixement a la vila que ha acollit una de les primeres entitats catalanistes del país, el Centre Català, nascut el 1889 a partir de l’èxit aconseguit per un míting en defensa del codi civil. I, al mateix temps, també vol ser un homenatge al pintor Joaquim Vayreda, president i ànima de l’entitat, que ha mort pocs mesos abans.
Malgrat tot, la població acull la cita amb una certa fredor. Per començar, “els delegats no s’han molestat com els altres anys i el nombre dels qui han assistit a l’assemblea és poc respectable”. El problema no és només l’escassa assistència de delegats, sinó també la fredor dels amfitrions, malgrat els esforços de l’Ajuntament per dedicar tota mena d’atencions i obsequis als assistents. Segons una crònica apareguda a La Veu de Montserrat, la “població olotina no s’ha identificat gaire amb els sentiments dels catalanistes [...)]. En fi, que l’espectacle no ha resultat, i que tant s’hauria valgut escatir el tema a Barcelona, en reunió privada dels delegats”.
L’assemblea se celebra al saló de plens de l’ajuntament. L’espai és decorat de forma austera, amb l’escut de la Unió i un retrat de Joaquim Vayreda. El tema de debat és El catalanisme en relació a les obres públiques. Després del discurs del president de la mesa, Joaquim Riera i Bertran, el secretari de l’entitat llegeix el document redactat per la comissió ponent. Els treballs continuen l’endemà, amb una llarga exposició d’Antoni Aulèstia, que descriu les mancances del país pel que fa a ferrocarrils, carreteres, canals i ports. Les bases aprovades pels gairebé setanta delegats recullen un munt de propostes innovadores. Hom reclama, per exemple, que Catalunya “s’ha d’agrupar, per mitjà de ses respectives diputacions, per a dur a terme les obres públiques de caràcter regional” i es proposen dotze línies de ferrocarril per enllaçar tots els racons del país. El document també expressa el compromís de protegir el patrimoni històric i artístic. A banda de deixar els monuments “sota el domini de la Regió Catalana” es fa incís en la necessitat d’un acord amb l’església “perquè no desapareguin de les esglésies i altres llocs sagrats els sepulcres, làpides i altres objectes consemblants”. El document aprovat constitueix un programa de govern que, alguns anys després, es convertirà en el full de ruta de la Mancomunitat.
La jornada es clou amb un banquet al paratge de la font Moixina, un escenari bucòlic. Segons el cronista de La Renaixença l’àpat es va celebrar “enmig d’un prat encatifat d’herba molsosa i voltat de penyes que li donen l’ aire d’ un camp druídic”. “S’hi veia una immensa taula en què el clàssic porró i quelcom de substància feia esperar que el passeig no tenia un objecte purament platònic.” Quan cau la nit, l’indret és il·luminat per una vintena de torxes i els dos-cents convidats gaudeixen d’un “excel·lent xampany de Sant Sadurní d’Anoia, que obre la porta a l’expansió”. Els brindis se succeeixen. L’alcalde, Ramon Torras, reclama “el restabliment dels furs, usos i costums i drets acomodats a l’època actual”, mentre que Àngel Guimerà brinda per “totes les glòries de la terra catalana”. D’aquesta forma tan animada es va cloure una assemblea que va convertir Olot en l’epicentre del catalanisme.