La llei no és res més que un argument

Quan l’antropòleg Levi-Bruhl estudià la mentalitat primitiva s’adonà que les raons són un capmàs d’arguments, pensats en pro o en contra del que es percep i es vol proposar o prohibir. Així que les lleis fermes no són res més que uns arguments que el pas del temps i determinades societats autoritàries han convertit en obligacions socials que, obvi, hom pot complir o respectar o no, segons –a criteri de l’observador– aquells arguments s’ajustin a les pràctiques o necessitats socials o no. Aprofitant l’avinentesa recomanem de llegir millor el celebrat Montesquieu i entendre el que diu, prenent en primer lloc el factor temps sobre l’oportunitat de cada llei, que no és altra cosa que una argumentació respecte d’arguments cívics en relació a determinades circumstàncies de fet. Una llei no és un pla de domini efectiu dels habitants d’un indret.

La celebrada divisió de poders (deliberant, executiu i legislatiu) respon al fet que hi ha una base real, les necessitats o projectes d’una massa social o d’un grup específic de la societat que exposa al conjunt social els arguments en relació als quals aporta la proposició. Uns experts delegats per aquella massa social debat i argumenta uns pros o contres referits a la proposició presentada i al conjunt dels afectats. Argumentades i acordades les proposicions referides al projecte o necessitat social, aleshores establir les normes d’accés al nou benefici o situació, normes d’obligat compliment (les lleis) mentre es mantinguin vigents els motius i circumstàncies en relació als quals foren establertes aquelles normes. Si això no es compleix constantment, les lleis són injustes i opressives; no són cotilles sinó normes de convivència.