“Hem trobat poques polítiques i cap enginyera o arquitecta”

Soc empordanès tocat per la tramuntana i garrotxí d’adopció, pescallunes com ens diuen als de Sant Feliu de Pallerols. I sobretot soc gironí, català, demòcrata i humanista.

Aquest llibre és gairebé una continuació de Gent que ha fet història. 115 personatges de les terres gironines, que també vaig escriure amb la meva filla Montserrat i va publicar l’ Editorial Base el 2015. En aquest llibre hi ha vint dones: la proporció era escassa i l’editorial ens va proposar que en recuperéssim aquestes vint i les complementéssim amb unes quantes més. Al final, són 87 semblances i 18 perfils biogràfics.

Vam decidir fer semblances sobre dones amb una trajectòria més àmplia o més coneguda i perfils d’altres dones que han fet, com diem en el llibre, “història sui generis” o presenten alguna peculiaritat destacable, però de les quals no hi ha gaire informació. Són 87 semblances, perquè fa 87 anys que les dones tenen dret a vot en aquest país, des del 1931, i al final són 18 perfils perquè som al 2018. Totes les dones que apareixen en el llibre han nascut o estan vinculades a les comarques gironines, i hem intentat que hi hagi un cert equilibri territorial.

Sí, perquè l’objectiu d’aquest llibre és reconèixer el llegat, sovint poc conegut, que han deixat dones gironines de diferents èpoques i col·lectius diversos: escriptores, dansaires, esportistes, religioses, professionals de la sanitat o l’ensenyament... Des de la comtessa Ermessenda fins a Mercè Huerta, Natàlia Molero i Dolors Condom, hi podem trobar també Caterina Albert, Anna Maria Dalí, Gala, Mercè Rodoreda, Montserrat Vayreda, Remedios Varo, Aurora Bertrana, la cupletista Càndida Pérez o Antònia Adroher, mestra i primera dona regidora de l’Ajuntament de Girona. La primera de les terres gironines va ser Àngela Clos, concretament a Palafrugell. No hem trobat gaires polítiques... I ni una sola arquitecta o enginyera.

Sí, per exemple Cecília Marín i Gratacós (Banyoles, 1903-Barcelona, 1959), que va ser la primera metgessa a experimentar la fertilització artificial amb èxit. Durant la guerra civil, però, va ser denunciada i empresonada en condicions tan precàries que va patir una endocarditis, de la qual va morir anys més tard. O Maria Perpinyà i Sais (Verges, 1901-Banyoles, 1994), escriptora, periodista i traductora que el 1948 va guanyar els Jocs Florals de París, presidits per Josep Carner, amb un poema titulat A la Verge de Montserrat, que va escriure com a rèplica a la celebració que el règim franquista va fer un any abans per apropiar-se de la simbologia montserratina. A Perpinyà li van prohibir que viatgés a París per recollir el premi.

I moltes dones havien de tenir permís del marit per treballar, com ara la llevadora Palmira Salacruch (El Far d’Empordà, 1889-1947), de la qual reproduïm aquest document: “Joan Pujol Cortada otorga su licencia y venia marital a su legítima esposa, Doña Palmira Salacruch y Mallol (...) para que pueda cursar o estudiar y terminar la carrera de comadrona y ejercer luego tal profesión...”

Sí, hi ha casos ben coneguts com el de Caterina Albert, que va haver d’utilitzar el pseudònim Víctor Català per poder publicar els seus llibres. Però també trobem casos com el de l’olotina Mercè Devesa i Rossell, poeta que va quedar absolutament eclipsada pel seu marit, Josep Maria de Sagarra. O Celestina Vigneaux, esposa de Pere Coromines i mare de Joan Coromines, que va ser la introductora de les cantines escolars, precursores dels menjadors escolars.

Sí, queden moltes coses per millorar. Aquest llibre només vol constatar que en èpoques més difícils ja hi havia dones que eren grans professionals en els seus respectius camps.

El 17 d’abril a l’Institut Jaume Balmes de Barcelona i el 3 de maig a la Casa de Cultura de Girona, amb l’alcaldessa, Marta Madrenas. Les presentadores seran sempre dones.