Edmon Roch: «Haver guanyat el Goya ens permetrà accedir a un públic nou»
El cineasta gironí qualifica de «sorpresa inesperada» el premi concedit per l'acadèmia espanyola a «Garbo»
«Anàvem com franctiradors, sense que massa gent de l'acadèmia ens conegués i, per tant, no saps mai què passarà.» Així explicava ahir Edmon Roch les expectatives amb què ell i les altres dues productores de Garbo, Sandra Hermida i Belén Bernuy –van ser les que, ara fa quasi sis anys, van proposar a Roch materialitzar un projecte basat en un guió sobre la vida de Joan Pujol–, afrontaven la gala de diumenge dels premis Goya. Garbo, que ja havia obtingut el premi al millor documental en el Festival Internacional de Cinema de Sevilla, que havia estat finalista en el Festival Internacional de Cinema Documental d'Amsterdam i que havia guanyat el premi Gaudí al millor guió (Roch, María Hervera i Isaki Lacuesta), es va imposar també en els Goya, i el premi, segons Roch, pot «fer canviar la percepció que la gent té del film i ofereix la possibilitat d'accedir a un públic nou». Roch creu que el fet que el documental no sigui convencional, que tingui molt a veure amb el cinema –en gran part es construeix la història amb fragments de films de ficció–, ha estat determinant en la decisió dels membres de l'acadèmia a l'hora de votar pel seu film.
Roch, com ja havia fet en els premis Gaudí, va dedicar el guardó, a part de les referències personals, a Joan Pujol, que diumenge hauria fet 97 anys. El cineasta gironí afirma que li ho devia: «Jo només explico la seva història. Qui la va escriure i interpretar va ser ell, i el seu paper va ser transcendent en la història de la humanitat, de manera que espero que sigui una figura més coneguda a partir d'ara. De fet, m'estranyava que gairebé ningú n'hagués parlat abans i per a mi va ser un gran plaer i un regal fer-ho.»
Respecte a la resta de la cerimònia, Roch es va alegrar moltíssim pel Goya a l'actor revelació, que va recaure en Alberto Ammann (Celda 211), protagonista de Lope, una de les pel·lícules d'Ikiru Films, la productora del cineasta gironí, que s'estrenarà a finals d'aquest any. Roch destaca d'Ammann la seva professionalitat: « A Lope, porta tot el pes de la pel·lícula, hi ha treballat molt durament, i va ser una gran alegria que diumenge guanyés el Goya.»
La CCMA, a la lluna
ÀNGEL QUINTANAEls crèdits de Garbo assenyalen que els productors de la pel·lícula són Ikiru Films, Colosé Producciones i Centuria Films, i els productors associats són Olek Film i, atenció, Televisió de Catalunya (TVC). Diumenge a la nit Garbo, que ja duia una trajectòria brillant, va guanyar el premi Goya al millor documental, un fet que va ser absolutament ignorat pels departaments d'informatius, no només d'un dels productors associats, TVC, sinó de tots els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). En els telenotícies i butlletins informatius, tant de TV3, el 3/24, com Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, es parlava dels «Goya catalans», destacant el merescut guardó atorgat a Mar Coll per Tres dies amb la família, però no hi incloïen Garbo. De fet, TVC, tot i la condició de coproductora, no ha prestat l'atenció que es mereix a Garbo, una actitud que contrasta amb el potent suport promocional que Telecinco, com a coproductora, ha procurat a la gran triomfadora de la nit, Celda 211. Els únics que parlen de Garbo a TVC són els especialistes, Àlex Gorina i Jaume Figueras. Deu ser perquè Telecinco s'hi juga els seus diners i mira de fer rendible el film. A can TVC no deuen considerar important la rendibilitat de la pel·lícula i, el que és més greu, menystenen la figura de Joan Pujol, un espia català clau en la derrota de Hitler i, per tant, una de les figures més importants de la història. És el que té aquella actitud tan professional de fer un copiar i enganxar dels teletips que serveixen les agències espanyoles.
Saber acompanyar una pel·lícula
En els darrers dies han sorgit una sèrie de veus mediàtiques que no han parat de dir que el problema del cinema català resideix en el fet que ningú el veu. L'enunciat és demagògic i l'èxit assolit per Garbo, l'home que va salvar el món, d'Edmon Roch, és l'exemple que demostra que un gènere com el documental, realitzat des de Catalunya, pot trobar un públic. Garbo té en el seu epicentre la figura de Joan Pujol, un espia doble d'origen català que va enganyar els nazis permetent el desembarcament de les tropes aliades a Normandia. La pel·lícula narra allò que els llibres d'història no havien explicat. La seva força rau en el caràcter insòlit del personatge, en la seva condició d'heroi no reconegut i en la seva novel·lesca existència. La pel·lícula ens ensenya com les ficcions poden convertir-se en interessants documents per mostrar una determinada veritat.
Més enllà dels seus notables valors, crec que l'èxit de Garbo és degut a l'exemplar capacitat de treball i d'implicació d'Edmon Roch en la seva obra. Roch, a més de guionista i director, és productor de Garbo, i aquesta doble condició és clau. El cineasta no ha parat de promocionar Garbo. Ha parlat de Joan Pujol als diaris, a les emissores i a les televisions. Ha estat present tant en la primera projecció de la pel·lícula en el festival de Sevilla com en l'estrena, com en els múltiples debats que han acompanyat les sessions quotidianes. No ha escatimat el seu temps per debatre la figura de Joan Pujol després d'una projecció, o per aprofitar la presència dels alumnes d'un institut o de la universitat per fer sentir la seva veu. Massa sovint, els directors de cinema no saben acompanyar les seves pel·lícules. Deixen que els gabinets de premsa les promocionin i que les productores negociïn el seu sistema de distribució. En aquest país poblat de sales multiplex, hi ha molt pocs cinemes conscienciats a projectar documentals, allò important és tenir força per conquerir-los. Sincerament, crec que el premi Goya que acaba de guanyar Edmon Roch és tant pel seu bon treball com a director com per haver estat capaç de demostrar als incrèduls que un documental ple d'imatges en blanc i negre i parlat en anglès també pot ser una obra rendible.
De totes maneres, Garbo no ha fet més que començar la seva trajectòria, encara li queda molta feina a fer en el camp internacional.
