Experimentar des de la tradició

Aquest és el meu darrer D’ara i d’aquí. El pròxim suplement Cultura serà el darrer i es tancarà un cicle en què des de la complicitat de tres periodistes, la Montse Frisach, la Maria Palau i jo mateix, hem intentat, al nostre torn, complicitats amb el món de l’art: aficionats, artistes, docents, galeristes i també el lector de caire generalista, però inquiet pel que fa a tota mena d’expressions culturals i artístiques. El concepte de D’ara i d’aquí ve de la voluntat de reflectir l’entorn creatiu sense gaires prejudicis. Oberts a fer un treball de proximitat i de difusió periodística. És a dir, tractar tant d’essències com darreres tendències, de pintura o de suports creatius acabats d’inventar.

En aquesta darrera tramesa, un pintor d’una generació, que ara té quaranta i tants anys i que ja va néixer artísticament quan la pintura ja se l’havia matat, clonat i ressuscitat. David Casals és un pintor de classicisme contemporani. D’estimació pels pinzells, però com tot els autèntics artistes, no com un estri de pulsió automàtica i rutinària, sinó com un apèndix dels seu cervell i sentiment.

Dèiem que el pintor de Centelles és amant dels vells suports i gèneres tradicionals. I envoltat de natura com sempre ha viscut, el paisatge ha estat un dels seus referents pictòrics. Si bé els seus paisatges ja tenien alguna cosa d’inquietud. De dia bo, de nit primaveral o de capvespre poètic, però que amaga un fet inquiet que està a punt de passar. Sensació que trenca el component bucòlic tradicional del paisatge.

Sense trair una línia de treball, David Casals presenta a la veterana galeria Anquin’s de Reus Paisatges sonors (Campoamor, 2. Fins al 5 de maig), un intent d’anar més enllà del pretext pictòric i quedar-se només en el gest i el color, l’autèntica essència de la pintura. El títol de la mostra prové de l’associació mental que va fer quan va sentir parlar per la ràdio sobre la manera de compondre un tema musical per capes. “Vaig pensar que la meva manera de pintar era aquesta, vaig construint una capa sobre una altra.” Potser per això el seu desig en aquestes darreres obres d’abandonar el referent físic per incidir en el color no acaba de fer-se realitat. Hi ha una força encara en l’artista que li impedeix no evocar una escena real tot i que intenti emmascarar la realitat amb tonalitats inversemblants com els cels i les aigües roses. “Colors àcids”, els anomena.

Aquesta aparentment contradicció de voler desfer-se d’allò que forma part de la seva càrrega artística també s’expressa en la recuperació de la figura que havia abandonat feia temps. És clar que en la seva obra les persones solen ser una capa més de l’estructura del quadre, així com també les construccions. Figures i edificis són part del paisatge i tot plegat un conjunt d’elements per fer moure i transformar el color. Cadascuna de les peces principals de la mostra, per incidir en la seva unitat, porten el mateix nom que l’exposició, només es diferencien pel número que se li atribueix a cadascuna. A la mostra hi ha obres de petit format que per incidir més en aquesta voluntat de desconstruir el paisatge només en pren fragments.

Per arribar al que creu una etapa més de la seva obra, Casals va experimentar –un cop més aquest procés tan seu d’experimentar prenent com a referència elements tradicionals– primer amb natures mortes que el van ajudar en les composicions i després amb els paisatges amb carbonet.