Majestàtics

Quan un concert es promociona amb l’etiqueta de petit format, la proximitat és molt llaminera per al públic. En aquest sentit, el context, l’escenari triat, influeix, i molt. El majestuós saló del Tron del Museu d’Art de Girona, amb els retaules gòtics del segle XV, imposen fins i tot a un indomable com Xarim Aresté . El de Flix, però, va acabar per ensenyorir-se’n, sol, amb dues guitarres, amb un fons de crucifixions, sants i martiris. És el que va passar en el concert de dissabte passat, programat en el marc del festival Strenes ,en el qual Xarim Aresté presentava el seu nou disc, Polinèsies . La proximitat és molt llaminera i, en el cas de Xarim Aresté, fa venir salivera: així, abans de començar el concert, la responsable de sala, com que les entrades eren sense numerar, aconsellava els assistents de situar-se a les primeres files. “Volem anar com més a prop millor”, va ser la resposta, espontània.

Xarim Aresté va començar amb la guitarra elèctrica amb M’ho has d’escriure en foc, per continuar amb Riu amunt, cançó que fa referències a les dificultats i a les lluites pel que creus, segons va explicar. Per enllaçar amb La flor , la cançó aparador del seu segon disc. Amb el canvi a guitarra acústica, va interpretar la cançó d’amor, “perquè enganxa”, “la possessió que és l’amor”, destacava, de Jo t’estimo, pertanyent al primer disc, La rosada. El concert va permetre redescobrir l’excel·lent guitarrista que és Xarim Aresté, imprescindible per a músics com Josele Santiago, Maika Makovski i Sopa de Cabra.

En un aspecte més introspectiu, íntim, però igual de majestàtic sense retaules gòtics, es va mostrar Enric Montefusco , una hora després a La Mercè. Havia començat una gira de presentació de Meridiana a Banyoles i a Girona, en el marc de Strenes, va oferir un recital a duo, acompanyat només del multiinstrumentista Pere Jou (teclats, acordió, guitarra i trompeta). Va ser una conversa musical –Montefusco explicant els motius de les cançons, la seva ànima, en definitiva–amb un repertori escàs –de Flauta man a la sola cançó en català, El riu de l’oblit– però molt més que plaent, en el qual el colofó va ser compartir, entre butaques, Adelante Bonaparte . Sempre cal un pla per escapar cap endavant.