“Les maneres de fer o parlar d’art són cada vegada més plurals”

Té el mateix sentit que qualsevol altra crítica, política, social o econòmica. Planteja arguments, qüestiona actituds, ofereix referents i diferents punts de vista. Tant si revisa períodes històrics com si analitza propostes actuals, ens ajuda a discernir. Atès que ressegueix el pensament contemporani, del qual tots som art i part, què seriem sense esperit crític, si no?

Aquesta dualitat de rols pot ser el reflex que uns i altres han participat en processos de formació cada vegada més pròxims. I les maneres de fer o parlar d’art són també cada vegada més plurals i convergents. O potser és perquè la precarietat laboral en el nostre sector és tan alta que ni els uns ni els altres es poden dedicar a una sola cosa? M’agrada més pensar que crític i artista conflueixen en interessos i que els límits de les possibilitats d’elaborar relats s’estan desdibuixant a favor de fórmules mixtes més estimulants.

Visitar museus és una de les meves activitats predilectes, sempre en surts amb alguna cosa. L’estiu passat vaig visitar el Museu Boijmans de Rotterdam. De mida mitjana, en l’escala dels grans museus europeus de llarga tradició, posen en pràctica una experiència de recorregut molt mesurada, on conflueixen obres i objectes d’èpoques diverses, trencant els límits disciplinaris de les col·leccions. Un model que sempre m’ha interessat i que allà és l’ideari recurrent. I treballen en un projecte d’ampliació: una nova seu, el Pot, de reserva visitable. Una enveja de lloc, vaja. I que et porta a interrogar-te sobre per què costa tant de fer alguna cosa semblant a casa nostra. Amb la diversitat dels elements de les col·leccions que atresorem, explicar-nos des de l’art com a societat és la manera més atractiva de donar un ampli sentit cultural als nostres museus. Tot i que hi he estat alguna vegada, els museus de cera em superen i en costa entendre la seva popularitat. Posats a veure replicants, prefereixo les mòmies del museu-cementiri dels Caputxins a Palerm.

Sempre he pensat que havíeu de canviar aquesta pregunta. Me la puc estalviar?

És una rèplica de com hem fet història: de grans noms i trajectòries, de mèrits individuals i no de conductes més grupals, que és com en realitat evolucionen i canvien les tendències. Però sempre hi ha hagut artistes egòlatres i estudiosos mitòmans. Si darrere els grans noms s’hagués teixit una trama de suport i reconeixement més generalitzat, aquests haurien fet de trampolí en lloc d’embut, com sovint ha passat, i la nostra percepció seria diferent.

Per tots aquells que són capaços de motivar-nos amb noves maneres de dir.

Sí, si no estaríem molt pitjor. La qüestió és que encara fem molt poc per participar-lo i donar-lo a conèixer.

Ho seríem si apliquéssim polítiques culturals continuades i solvents. Si no arrosseguéssim un gran dèficit en educació artística i invertíssim de veritat en la projecció internacional dels nostres excel·lents creadors.

No passen gaire més enllà de l’aparador. I costen de fidelitzar.