Una tragèdia en guerra

L’estiu del 1938, el país sencer té la mirada fixada en la batalla de l’Ebre, la darrera temptativa per capgirar l’evolució de la Guerra Civil. Precisament el dia 7 de setembre, a quilòmetres de distància de Sarrià de Ter, el nostre espai amb història, l’exèrcit republicà, parapetat al barranc de la Vimenosa, intenta aturar l’avenç de les tropes franquistes. A la rereguarda, la població i els milers de refugiats que han arribat d’arreu de l’Estat malden per sobreviure, mentre s’intensifiquen els esforços militars. Cada setmana, diversos combois de benzina per a l’aviació republicana creuen la frontera amb destinació a Barcelona. Es tracta d’un transport extremadament perillós, fins al punt que la gent del Rosselló l’anomena “el tràfic de la mort” i el prefecte dels Pirineus prohibeix que els camions s’aturin a les viles i pobles d’aquella banda de la frontera. El perill no només prové dels combois, sinó també d’unes vies precàries i d’un tren que competeix amb un trànsit cada vegada més nombrós d’automòbils i camions.

Al capvespre del dia 7 de setembre de 1938, els ocupants d’un d’aquests combois s’aturen a sopar al cafè Xargay, al carrer Major de Sarrià de Ter. No és la primera vegada que ho fan. De fet, aprofiten l’aturada per intercanviar oli per aiguardent i fer per un petit recés abans de reprendre la marxa cap a Barcelona. Pocs minuts després, un dels camions, un Berliet de la companyia Henri Lautour de Caen, carregat amb 260 hectolitres de benzina, s’avança als altres dos tot seguint per la carretera N-II. De forma simultània, el carrilet que fa el trajecte de Girona a Banyoles surt del revolt del pont de l’Aigua en direcció al carrer Major. Es tracta d’un punt de nul·la visibilitat, amb algunes cases que arriben fins al pont; i el conductor del camió no només no s’adona de l’arribada de la locomotora, sinó que ni tan sols sent el xiulet d’advertiment. El maquinista, en Josep Vidal (conegut com en Pep Negre), s’adona de la presència del camió i intenta esquivar-lo, però acaba encastant-se contra una casa, mentre que el vehicle bolca. En un primer moment, el xoc no deixa víctimes, però es comença a olorar la tragèdia. Quan aconsegueix incorporar-se, el xòfer francès s’adona de la presència d’un forat a la cisterna, a través del qual brolla la benzina a dojo. Immediatament, alerta els viatgers, alguns dels quals fugen de forma desesperada. Alguns testimonis, recollits per Assumpció Vila i Raimunda Coll en un documentat article, recordaven anys després la curiositat dels veïns i l’esforç dels xòfers francesos per allunyar-los del lloc dels fets. Pocs minuts després, es produeix la tragèdia. Una espurna provoca una explosió immensa. La gasolina roent s’escampa arreu i, en pocs segons, l’incendi arriba a les cases properes, escolant-se pel clavegueram i convertint el riu en una foguera interminable. L’escena és dantesca. Alguns dels passatgers, assetjats per les flames, es llancen al canal de can Mitjans o al riu Ter; d’altres fugen desesperats sense saber on anar, abocats a una mort terrible, i alguns resten atrapats en el vagó, sense ni tan sols disposar d’una oportunitat per fugir. L’explosió provoca una enorme resplendor, que es pot veure des de molts punts de Girona. La primera impressió farà pensar en un incendi forestal o en un bombardeig; però, ben aviat, hom descobrirà l’autèntica magnitud de la catàstrofe. El repic incansable de les campanes de les ambulàncies travessant la ciutat a tota velocitat és un indici atemoridor. Malgrat els esforços dels bombers, l’incendi es perllongarà durant més de 24 hores. El primer balanç de víctimes és esgarrifós: 31 ferits i 12 morts. Malgrat tot, les cremades que afecten alguns d’aquests, entre els quals hi ha els dos xòfers francesos, són profundes i moriran hores després, a l’hospital civil. Una de les afectades, l’Assumpció Viñals, recordava anys després el seu pas per l’hospital: “Era una sala gran, amb molts llits de llençols grans. Les dones gemegaven i les sucaven amb oli per alleugerir el dolor. Durant la nit només vaig veure que entraven els portalliteres i se les emportaven mortes.” Entre els difunts, hi ha veïns de Sarrià de Ter i del Pla de l’Estany; i fins i tot refugiats d’altres indrets de l’Estat.